Matemàtiques o metafísica?

“La cosa més bella que podem experimentar és el misteri. Aquesta és la font de la ciència i de tot art vertader”.

                                                                                          
                                                                                                       Gottfried Leibniz

Arc i pati d'un antic convent (1924). Tina Modotti.

La natura ens parla a través de moltes veus. Quan s’expressa matemàticament  o quan podem descriure bona part dels fenomens que hi tenen lloc amb llenguatge algebraic, l’anomenada funció exponencial ens apareix no poques vegades. També la seva inversa (més ben dit, la recíproca), coneguda com a funció logarítmica. Tot seguit exposarem la relació existent entre elles, en el cas que les considerem com a funcions d'una sola variable independent x, d'expressió general y = f(x), on y és la variable dependent (subordinada, doncs, als valors que adquireix la x). Així, en el cas particular esmentat, la relació entre les dues funcions és clara i precisa:        

                     
                   y= a^x     ⇔       log_a y= x  




Aquesta darrera expressió es llegeix: “logaritme en base a de y”, on a és un nombre real i diferent de 1, i y є R⁺ (és a dir, y és un nombre real positiu). Si en la primera podem conèixer la y per a cada valor de la x, que és l'exponent al qual s'ha d'elevar a perquè ens doni precisament la y, en la segona s'esdevé justament al revés: si coneixem la y, podem saber, aplicant-hi el logaritme, quina x li correspon. Per exemple: y= 10^x   ⇔ log₁₀ y=x (o simplement log y=x; el logaritme en base 10 s'anomena logaritme decimal). Suposem que x=3, aleshores y= 10³ = 10.10.10 = 1000.  O el que és el mateix: log 1000 = 3.
Podem dir, amb unes altres paraules, que l’exponencial és com la notació abreviada de la multiplicació repetida. El logaritme és a l’exponencial allò que la divisió és a la multiplicació: un mitjà matemàtic per a desfer-la. La possibilitat d'observar la realitat des d'un altre punt de vista, totalment oposat (mai més ben dit).

La funció exponencial pot adoptar infinites formes, per exemple: 3^x, 1+ 2^x, 10^x+2 + 5,... Però potser la més coneguda és la que rep el nom d'exponencial natural, en què la base a és el nombre e=2,7182818284..., probablement el nombre irracional (aquell número que no es pot expressar en forma de fracció, amb infinites xifres decimals no periòdiques) més famós juntament amb el nombre π.

Aquesta funció s’escriu, doncs, y= e^x i, en les seves diverses formes, té una gran aplicació en moltes àrees de les ciències experimentals i socials. La seva recíproca és y= ln x (anomenat logaritme neperià; la base és precisament e). Ambdues són representades en el gràfic anterior). 
Per cert, el nombre e ve definit o, més ben dit, el podem calcular a partir del següent límit:

                                    

L'hem donat a partir de dues expressions, però el resultat és el mateix. En la de l'esquerra, observem que si substituïm la x per valors cada vegada més i més petits, aproximant-nos cada cop més a zero, els diversos valors obtinguts s'apropen o tendeixen a e. En l'expressió de la dreta, aquest s'obté, contràriament, substituint la x per valors cada vegada més grans, apuntant a l'infinit. 

A la pràctica podem utilitzar la funció exponencial en base e per a descriure el comportament de diverses poblacions d’éssers vius (per exemple la població de bacteris d’un cultiu, una colònia de pingüins, el creixement o la disminució dels arbres d'un bosc...).

També els processos de radioactivitat tenen una dependència exponencial amb el temps. El 1900, el físic Ernest Rutherford va descobrir que el ritme amb el qual un element emetia substàncies radioactives no era constant sinó que disminuïa exponencialment amb el temps. Tan el número de nuclis com la velocitat de desintegració disminueixen en el temps en una forma del tipus e^─λt , on λ és la constant de desintegració. S’utilitza també freqüentment l’anomenat període de semidesintegració. El definim com el temps que triga una mostra a reduir-se a la meitat. Es pot calcular com t_1/2= ln 2/λ. 
La desintegració de qualsevol nucli és un procés a l’atzar (pot variar des de microsegons fins a 10¹⁶ s). Quan es donen aquestes darreres magnituds ja els podem considerar, tanmateix, estables. 

Les funcions, doncs, tenen una importància cabdal en física, biologia, enginyeria, economia... L’estudi de les relacions funcionals entre dues o més magnituds constitueix el nucli per entendre els processos matemàtics a la natura i en determinats afers humans ( en els negocis, per exemple). Poden aquestes funcions descriure el comportament de les persones? Bé, no és així, lògicament. Però fora interessant fer-ne algun comentari. Recordo que vaig llegir fa un temps un autor que, amb una certa ironia, exposava la idea segons la qual si hom busca parella, seria interessant que sabés el grau d'estoïcisme i d'epicureisme que posseeix la persona en qüestió. També seria curiós esbrinar si hom té més afinitat amb una funció exponencial o amb una logarítmica, o millor dit, en quina proporció domina l’una respecte l’altra. Els comportaments, lògicament, podrien ser infinits, com infinites i complexes són les funcions, però tot i així... Les matemàtiques poden construir i modelar robots o descriure o preveure actituds d'una comunitat humana, però l'estudi d'una individualitat concreta, amb tots els sentiments, això ja és una altra cosa.
En tot cas, allò humà s'aproximaria més a alguna de les funcions trigonomètriques (sinx o cosx), les quals representades en un gràfic, en els eixos cartesians, tenen forma d’ona, amb una periodicitat ben definida, com podem veure a la imatge. Això sí, limitades per dalt i per baix, per 1 i -1. Tothom ha tingut o té alts i baixos, oi? Doncs això...  

Com hi influeix, però, l’atzar? Potser, com en la física quàntica o en la física nuclear, hauríem de parlar de probabilitats... Aleshores ja no és tan clar com ens semblava i ens poden sortir funcions cada cop més estranyes i inversemblants, moltes sense poder ser definides.
La idea de funció fou introduïda per Nicolau d’Oresme en el segle XIV. Galileu, Descartes, Newton i Leibniz, entre d'altres, la van perfeccionar i ha esdevingut, com s'ha vist, en una eina potent utilitzada en múltiples disciplines.

Què passa quan dues funcions es troben en uns mateixos eixos de coordenades? Poden entrar en contacte o no. Posem un altre exemple. Observem dues funcions logarítmiques molt senzilles,  y= lnx i y= ln(1/x). Com podem saber si tenen algun punt d'intersecció? Bé, doncs igualar-les i aïllant, tot seguit, la x. En aquest cas resulta molt senzill: 

                             lnx = ln( 1/x)   ➝  x = 1/x  ➝  x²    =  1     ➝   x = 1 

És l'única solució possible, ja que l'altra, x= ─1, no l'és, ja que un logaritme d'un nombre negatiu no existeix en els nombres reals. Substituint ara la x resultant en qualsevol de les dues funcions, obtenim y = 0. Per tant l'únic punt de tall és el (1,0), tal com queda reflectit a la gràfica. A partir d'aquí, com es veu, ja no es tornaran a trobar mai més. Ja ho diu la dita popular: hi ha trens que només passen un cop a la vida.

Arribats a aquest punt, tenint en compte el petit esbós efectuat, d'una manera un pèl caòtica potser, podem parlar de les matemàtiques, o si més no d'una part important d'aquesta (la física també hi podria entrar en aquesta discussió), com d’una filosofia i, fins i tot, d'una metafísica ben particular? De fet, lord Kelvin parlava de les ciències matemàtiques com de l’única bona metafísica. No deixa de ser agosarat, tanmateix.

D'allò indubtable, em sembla, és que les matemàtiques poden ser emparentades perfectament amb l'art i la poesia. Un altre matemàtic important Karl Weierstrass ho havia dit en aquests termes:  “Un matemàtic que no tingui també alguna cosa de poeta mai serà un matemàtic complet”. Per altra banda no podem deixar d'admirar-nos d'un fet: tot i la seva aparent complexitat, habitualment les matemàtiques s'expressen amb simplicitat i elegància, no exempta de bellesa. És més, ella i les altres ciències, aporten bellesa a la realitat. No només això, lògicament. També hi ha una clara voluntat de servei envers la humanitat i una cura per l'entorn, pel planeta en el seu conjunt. Sense això, sense aquesta vessant humana (i humanística) no les podríem qualificar com a ciències en un sentit profund. Per a Leibniz "les matemàtiques ennobleixen l’esperit humà”. 

Continuant amb les funcions exponencials, analitzem-ne una de les més importants, l'anomenada funció de Gauss: y=   , la gràfica de la qual és com s'indica a continuació (tot i una petita inexactitud que convé corregir: la funció s'apropa cada vegada més a l'eix d'abscisses, a esquerra i a dreta, però sense arribar a tocar-lo mai).

 

Si volem calcular l'àrea determinada per la funció i l'eix d'abscisses utilitzem un potent artefacte matemàtic: la famosa integral. S'obté un resultat interessant:    . És l'anomenada  integral de Gauss. 

Justament una de les fórmules més belles de les matemàtiques i on també hi apareixen els dos nombres irracionals abans esmentats ens la va donar Leonard Euler: . Relaciona d’una forma ben simple alguns dels nombres més importants: els nombres e i π, la unitat, 1, i el no-res, el zero. També hi trobem l’anomenat nombre imaginari (no real) i, o que és el mateix √¯-1, i els símbols matemàtics essencials de la suma i la igualtat. Mai en tan poc s’havia donat tant. 

Dunes (1934). Edward Weston.

Abans que l’home aparegués sobre la Terra, aquesta relació ja dormia en les profunditats de la natura. D'alguna manera, les matemàtiques ja hi eren, l’home només les va desvetllar d'un son profund. Són independents de l'home, a diferència, per exemple, de la literatura o la música, que sí que són creacions humanes pures (tot i que algú podria dir també que la natura emet música, d'alguna manera).
No és extraordinari, això? Tot i que és cert, les matemàtiques no només són números. Necessiten també les paraules per expressar-se en tota la seva plenitud.
No serà, doncs, la metafísica allò que dorm en la realitat i que només l'home, com a ésser conscient, pot despertar? És el que anomenem misteri, en definitiva? Allò que la realitat ens convida (o no) a descobrir, oferint una resistència ferotge, sovint. Tot plegat ens està costant segles i segles de treball i de paciència. I tot i això, sempre quedaran coses ocultes. Heràclit ja ens ho havia dit: "A la natura li agrada amagar-se".




Nota: 
Les gràfiques exposades en el text no són pròpies. Han estat recollides d'altres webs. Voldria agrair, doncs, el treball efectuat pels seus autors.

L'univers serè i poètic de Camille Corot

                               "Corot, des de la seva profunda humilitat, ha incidit sobre nombrosos esperits"

                                                                                         Charles Baudelaire (1859)

Camille Corot. Autoretrat. 1835.

Corot no és un estel fugaç que ens colpeix brutalment quan contemplem la seva obra pictòrica per primera vegada. Aquest tipus d'objecte tenen una vida mitjana breu, la seva bellesa resplendent és efímera. Corot s'aproxima més a un planeta d'una bellesa serena i elegant. Probablement l'impacte emocional inicial que en rebem no ens atordeix, però ens deixa un pòsit d'una emoció continguda que perdura tota una vida. Hi tornem una i una altra vegada. I no ens cansa mai. En aquest sentit és comparable a Vermeer o a Chardin, per exemple. 
No va ser mai, ni ara ho és, un artista aclamat per les multituds (ni tan sols pretenia ser-ho). Avui, molta gent, que passa per culta, n'ignora fins i tot el seu nom. 
Estem parlant d'un artista d'unes qualitats excepcionals. Em consta, això sí, que els que s'han deixat tocar per la seva obra el tenen en una gran estima. 



Sempre va ser una veu discreta, sensible i humil, indiferent als diners. Els seus quadres són, en aquest sentit, un mirall de la seva personalitat. Els colors que habitualment utilitza són també tènues i senzills (ocres, verds, blaus o grisos). Un aspecte que també apunta Baudelaire: fou un artista que va estimar sincerament la natura. La mirada és d'amor i d'intel-ligència. El mestratge de Giorgione i Constable hi va influir, sens dubte. Precursor dels impressionistes, la seva obra travessa el neoclassicisme, el romanticisme, el realisme i en molts dels seus quadres hi ha també una estètica impressionista molt clara. Les seves millors obres són els estudis directes de la natura, en particular els seus paisatges, impregnats d'una emoció viva i espontània. En alguna ocasió, Corot assenyalà que el seu secret consistia, probablement, en “no perdre mai la primera impressió que ens ha commogut”. Admirat pels seus contemporanis per la seva modèstia, generositat i bonhomia, s'autodefinia com “una alosa que emet els seus petits cants en els núvols grisos”. 
Va néixer a París l'any 1796, entre la rue de Bac i el Quai Voltaire. Davant mateix hi tenia el jardí de les Tuileries i el Sena. Al fons, hi distingia el Louvre. Precisament, les seves obres més extraordinàries es poden contemplar avui en aquest museu.

 La Trinità ai Monti (Roma). 1826-1828.

Els seus viatges a Itàlia li van fer descobrir la llum meridional, els seus paisatges i monuments, la bellesa de les dones italianes. Aquestes empremtes ja no l'abandonaran mai més. En els seus quadres hi percebem multitud de núvols grisos, arbres d’una verdor intensa, muntanyes d'un blau difuminat, aigües vibrants o vents que colpegen les fulles. La poesia, serena, sòbria, sense sentimentalismes, omple els seus quadres. Pintava poèticament fragments de la realitat. Sovint amb unes perspectives que ens recorden la fotografia o el cinema.

 La catedral de Chartres. 1830.

Fixem-nos en la Catedral de Chartres, pintada l’any 1830, però retocada molts anys després, quan incorporà les dues figures que apareixen a la part inferior del quadre. En aquesta obra el pintor ens mostra dues formes de diàleg d’allò més interessants: l’una entre les dues figures, masculina i femenina, situades una davant de l’altra, i la segona la que s'estableix entre la pedra derruïda, en la qual es repenja la noia, i la pedra construïda que és la mateixa catedral, la qual, tanmateix no és l'única protagonista del quadre, sinó que ho és la conjunció dels diversos elements, fet que dóna a l’obra una unitat perfecta. A Corot, més que el tema en si mateix, l'interessava la llum, la disposició dels elements. Desitjava anar més enllà d'una representació idealista o realista. Era un poeta que, en comptes d'escriure, pintava.

El retrat el va practicar des del començament, però és en els darrers anys quan esdevé més freqüent. La major part representen figures femenines, algunes situades en entorns italians. Una manera d'evocar, doncs, els anys que va viure en aquell país. Més endavant, altres artistes com Degas, Renoir o Picasso miraran amb molta atenció i respecte els delicats retrats de Corot. 

Noia pentinant-se. 1860-1865.

La dama de blau. 1874.

La dama de blau, fou, possiblement, la darrera obra de Corot, pintada uns mesos abans de la mort de l’artista que es produí l’any 1875. Sembla que aquesta figura fou realitzada a partir del retrat d’una dona, de la qual es desconeix la identitat. El vestit, d’un blau esplèndid, és fruit d’una tasca i d'una genialitat indubtables. Deliciosa és la mateixa actitud de la noia, repenjada sobre un coixí i immersa en algun pensament profund; és una imatge que desprèn certa sensualitat, sobretot en el braç que deixa al descobert i en el muscle, també nu, en el qual convergeix la llum més intensa del quadre i que es converteix en el seu element central.
 
Sobretot paisatges però també no pocs retrats, com hem vist, omplen la producció pictòrica d’un pintor que en els seus darrers anys exclamava: “Voldria viure per a donar a conèixer aquests immensos horitzons amb cels més roses, més profunds, més transparents”, si fa no fa com el mateix cel que s’alça sobre La catedral de Chartres o com en una altra de les seves obres mestres, El pont de Mantes.

                                                                  El pont de Mantes. 1868-1870.

No us heu fixat que tot observant aquests quadres, el mateix Corot us està dient una i una altra vegada: "Davant de qualsevol paisatge o objecte, abandona't a la teva primera impressió. Si has estat realment commogut, transmetràs als altres la sinceritat de la teva emoció". Cada objecte, per més simple que pugui semblar, vibra de vida. Ho heu notat?

Per a més informació:

-Camille Corot. Ediciones Polígrafa.
-Camille Corot. Textos de Charles Baudelaire i d'altres. Casimiro libros.

Un viatge en tren

Un matí d’hivern, un trajecte en tren entre dues ciutats, en un vagó trist i somnolent. Molts pocs passatgers. De sobte una noia, amb posat greu, s’adreça a un noi, assegut davant seu. S’enceta un diàleg que transcrivim amb més o menys precisió a continuació:

Edward Hopper. Compartment C, car 193 (1938).

—Per què em mires?

—No ho sé.

—M’incomoda. Per què ho fas?

—Potser perquè no tinc on posar els ulls, m’agrada fixar la mirada en algun lloc, és inevitable. Els ulls han de mirar. Reflexionar i mirar, o al revés. A més estàs llegint, això encara m'agrada més. Em commou també la teva expressió, és molt bonica...

—Pots mirar per la finestra; el paisatge, per exemple. També n’és de bonic.

—Ja el conec; aquest recorregut l’he fet incomptables cops, a més amb aquesta boira que s’ha instal-lat sobre aquests camps, no distingeixo res de res.

—Pots mirar les altres persones del vagó, el terra, els anuncis enganxats a la paret... O simplement deixar-me de mirar.

—Ja conec tothom, a tothom ja tinc massa vist. Pel que fa als anuncis a què et refereixes em són insuportables. El terra m'avorreix, tot i que algun cop m’ha inspirat, no et pensis, però no hi trobo cap mena de bellesa...

—Deixa’m, doncs, no vull que em miris. Amb mi no trobaràs cap bellesa, no em coneixes de res. A més, ja estic compromesa.

—És veritat, no et conec de res. Em sap greu. Però m’agrada mirar els rostres de les persones que no he vist abans, els rostres, sobretot, que em diuen alguna cosa. Estudiar-los i pensar sobre què estarà pensant aquella persona o què li preocupa. A més només t’he mirat quatre o cinc vegades. I quan t’estava observant, no se m’ha acudit pensar si estaves o no amb un altre. M’és indiferent.

—Però què t’importa a tu allò que pensi, no t’incumbeix.

—Tens raó, no hi tinc cap dret, però no puc fer-hi més. Si ho prefereixes em poso a llegir un llibre també. Així, deixaré de mirar-te i potser t’oblidaré.

Que faci el que vulgui, pensa ella. Només vol que la deixi de mirar. Només? Reconeix, això sí, que ha estat, potser, un pèl aspra amb ell, però això no li dirà. No pensa dir res més.

A fora, la boira s’anava diluint, la llum feble dorm damunt els vidres freds. Ella mira els camps, les celles ja no estan tan arquejades, s'ha asserenat. Semblava que s’havien donat una treva, el silenci torna a regnar dins del vagó. Un silenci ben estrany.

Ningú parla, només se sent el fregament de les rodes sobre la via. Els altres passatgers, o bé dormen o bé estan llegint. Dins d’ells dos s’hi ha fet una mena de buit, com si el silenci exterior s’hagués agrupat formant un objecte material i s’hagués ficat en el seu interior.

Mitja hora més tard, el tren desaccelerava. S’ha aturat davant d’una estació, pocs minuts després. Ella s’ha alçat, l’ha mirat el temps que dura un llampec (el seu rostre bonic semblava com contret, els ulls com dues gotes de pluja) i ha baixat. Ell s’ha sentit colpejat d’una vaga tristesa i, no podia ser d’una altra manera, s’ha sentit també una mica culpable. El tren s’ha posat en marxa novament. El paisatge l'abandonava, un arbre fugia cap al cel, un home caminava cap cot sobre un camí de sorra, una casa vella, plena d'esquerdes, gastada com la memòria...

No la va tornar a veure mai més. Però encara va existir en el seu pensament durant molt de temps. En els temps efímers com els que vivim això és una eternitat. 

Ser liberal és ser humanista

Dins d'Europa, com a mínim, associem liberal a formacions polítiques amb una ideologia més aviat de centre-dreta (de fet moltes d'elles es qualifiquen a si mateixes de liberals). És així sobretot quan ens referim a l'àmbit econòmic. Però, des d'un punt de vista estrictament polític, sempre han estat partidàries aquelles de la llibertat col-lectiva i individual, si hem de ser fidels al concepte mateix de liberalisme? És evident que no. Sovint confonem liberal amb neoliberal. Al meu parer, ser liberal és assumir sense embuts una llibertat, això sí, amb responsabilitat, una llibertat que no defugi la solidaritat, la tolerància, el respecte i l'empatia per l'altre, pensi com pensi, vingui d'on vingui. Així el que simpatitza amb això, s'oposa amb determinació al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Només es poden admetre aquells poders que garanteixen els drets i les llibertats de tothom. Cal vigilar també amb el llenguatge, en particular el que s'usa en política. Confon i pertorba no poques vegades, com veiem sovint.

Així, tal com l'hem traçat, és més lògic relacionar allò liberal amb posicions de centre-esquerra; és proper, fins i tot, amb una determinada socialdemocràcia, impulsora i garant de l'estat del benestar, ara mig desapareguda en aquests temps tèrbols. 

La socialdemocràcia no aixeca el cap i el liberalisme es confon amb neoliberalisme. Liberalisme, ja ho hem dit, és llibertat i també justícia. Per això se'n diu liberalisme d'esquerres. La dreta, amb les seves polítiques neoliberals i proteccionistes, segons la situació, imposa el seu domini, cada vegada més; part de l'esquerra s'emmiralla en països com Veneçuela i Cuba (el marxisme va combatre injustament el liberalisme humanista). Què ens queda? La por paralitza, preferim seguretat a llibertat. Com si fóssim un cargol, desitgem actuar amb llibertat però el pes de la closca ens aclapara, i tornem al refugi interior, lluny de la incertesa i de l'inconegut.

Caldria fer compatible l'humanisme i el fet liberal (en el pla polític) amb la socialdemòcrata (en el pla social i econòmic). Aleshores tenim el liberalisme d'esquerres, un socioliberalisme amb una forta empremta humanista. "L'humanisme porta lògicament al liberalisme" (Nicolau d'Olwer). Vegem-ne la tradició, amb uns quants noms: Locke, Voltaire, Constant, Tocqueville, Beccaria, Mill, Heine, Russell, Turguenev, Herzen, Popper, Hannah Arendt, Isaiah Berlin, Judit Shklar... A Catalunya, Rovira i Virgili, Joan Crexells...

Isaiah Berlin (1909-1997).

En el liberalisme hi ha també quelcom d'artístic, d'esteta. Turguenev n'era un exemple. Mai va fer proselitisme i va intentar comprendre l'adversari, posar-se en el seu lloc. És allò que ja havíem assenyalat: el respecte i la comprensió per l'altre. Pensem en Lévinas, també, filòsof de l'empatia i de l'humanisme (la preocupació per l'altre). L'ètica en el cor mateix de la reflexió filosòfica. L'equilibri entre la llibertat i la justícia social. És aquí on poden confluir justament el liberalisme i la socialdemocràcia? L'equilibri entre una seguretat que no ens ofegui i una llibertat responsable. L'aposta per la mesura i per un combat exercit amb moderació i prudència.




Reivindiquem l'humanisme renaixentista però situant l'home en un lloc modest, humil, després que la ciència ens hagués fet baixar d'un pedestal massa elevat. Els corrents posteriors: la Il-lustració, el socialisme utòpic, el moviment llibertari, el personalisme, el pacifisme i l'ecologisme; pensaments i revoltes exempts de tot dogmatisme, sempre amb dosis d'escepticisme. Així, cal recuperar l'humanisme i els valors il-lustrats per fer front a aquests nous populismes d'avui, en particular l'extrema dreta. Un humanisme aliè a allò abstracte; proper a l'home concret, amant de la cultura i del coneixement. Compromès amb la democràcia i contrari a la violència i al sacrifici a l'hora d'aconseguir una fita política.

Cal ser crítics amb la competitivitat i la lliure competència: no es pot defugir la solidaritat i l'ajuda mútua. És bo fomentar la iniciativa dels individus, però rebutjant l'egoisme. Com fer compatible això? L'estat, així, ha de vetllar per un equilibri entre llibertat i justícia. No cal que sigui un estat fort, però hauria de tenir aquest compromís. Com un gas que s'expandeix en un recipient, i acaba trobant formes d'equilibri. La mesura, d'això es tracta.

Valors que no haurien de faltar en les polítiques i actituds liberals: el medi ambient, la justícia social, els drets civils, el pacifisme, la solidaritat internacional, els drets dels animals. La lluita contra la pena de mort, sempre. La pena de mort: aquí l'estat arriba al grau màxim d'intervencionisme, un acte criminal amb tota regla que fomenta encara més la violència i el sofriment. 

No oblidem tampoc les tres i: Idealisme (enlairar-se més enllà de la pura materialitat, actuant amb el cor, però sempre arran de terra, sent escèptic amb les diverses utopies), il-lustració (la cultura utilitzada a fi de bé, amb el cor i amb la raó, com una eina de transformació social, però no només això) i independència (de pensament i de criteri).

Judit Shklar creu que el govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l'estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. S'ha d'evitar de totes totes caure en l'opressió. Shklar coneixia molt bé la crueltat derivada de polítiques no liberals. Per això apostava pel liberalisme.

Acabarem amb unes paraules de Berlin sobre Herzen*, l'il-lustre escriptor, filòsof i demòcrata revolucionari rus, i el seu sentit de la llibertat:

Herzen declara que todo intento de explicar la conducta humana en función de alguna abstracción, o de dedicar seres humanos a su servicio, por noble que sea tal abstracción-  justicia, progreso, nacionalidad- , aun si es predicada por grandes altruistas como Mazzini o Louis Blanc o Mill, siempre conduce al final al holocausto y al sacrificio humano (...) Los intentos de adaptar a los individuos a esquemas racionales concebidos en función de una idea teórica, por elevados que sean sus motivos, siempre conducen al final, a una terrible mutilación de los seres humanos (...) Este proceso culmina en la liberación de algunos, siempre al precio de la esclavización de otros, y en el remplazo de una vieja tiranía por una nueva a veces mucho más horrible (...) A pesar de que Herzen postulaba una especie de socialismo místico, fundado en la recuperación de la vida campesina rusa, su convicción era liberal, en el sentido de tener como propósito de toda lucha política la lucha por la libertad, que no es la "libertad de mañana, es la libertad de hoy", la libertad de hombres vivos con todas sus necesidades individuales.


  * Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Traducció de Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica. 

Instants d'una vida

Emmanuel Bove (1898-1945).

  Emmanuel Bove fou un escriptor peculiar, de força èxit en els anys 20 i 30 del segle XX, oblidat després i, finalment, recuperat. Mes amis, Els meus amics, és una de les seves millors novel-les. El mateix títol ja és una ironia, com veurem. Aquest humor ocult que traspua l’obra en diverses situacions quotidianes que viu el personatge, anomenat Victor Bâton, impedeix que aquesta s’enfonsi en el pessimisme i en la negritud més absolutes. 
Bove va escriure novel-les populars i exercí de periodista en unes condicions de vida força precàries en el París dels anys 20. El seu estil és singular. A Mis amigos, més que el tema importa el to, les frases són curtes, una economia de recursos que l’emparenta amb Txékhov. El narrador és el mateix Victor Bâton. Fa uns tres anys que va tornar de la Guerra Mundial, la primera. Viu de forma miserable a Montrouge, amb prou feines cobra una pensió. En francès, bâton significa pal o bastó. Un objecte imprescindible per qui el necessita, però també fàcilment rebutjable quan fa nosa. És una mica el que li passa a en Victor. Té una necessitat immensa d’afecte i d’amistat, però cada relació que estableix s’acaba apagant com una flama encesa en un dia de fort vent. Són amistats interessades, falses; els contactes amb les dones, freds i mancats d’estimació. 

Heus aquí unes quantes frases extretes de l’obra: 

“La soledad me pesa. Me gustaría tener un amigo, un verdadero amigo, o bien una amante a quien confiaría mis penas”.

“Mi bondad es infinita. Sin embargo, las personas que he conocido hasta ahora no han sabido apreciarla”.

“La vida es tan triste cuando se está solo y no se habla más que con personas que nos son indiferentes”.


No és difícil que no se’ns desvetlli una mica de compassió en comprovar la vida dissortada del pobre Bâton. És una persona sincera, amb bons sentiments, com es demostra quan, en un dels ponts del Sena, veu un home a punt de llançar-se al riu: “Huir habría sido una cobardía. Mi conciencia me lo habría reprochado toda mi vida. No se debe dejar morir a nadie. Mi deber era salvar a aquel hombre”. Doncs bé, aquest home també el decebrà, però ell no perd la esperança, tot i que sempre es queda amb això: amb un somni no realitzat: “Cuando salgo de casa, cuento siempre con que algún acontecimiento cambiará mi vida...Desgraciadamente, ese acontecimiento no se ha producido nunca”. 
Pel carrer sempre intenta cridar l’atenció per si algú es fixa amb ell, se’n compadeix i accepta la seva amistat. Fins i tot sol mirar amb malenconia alguna dona per commoure-la i així fer-li veure la seva necessitat d’amor. Però noi, això tampoc no s’acompleix. I és precisament aquesta tristesa la que domina l’obra: “Llegó un tranvía vacío. Lo habían limpiado por la noche. Las bombillas que lo iluminaban tenían la tristeza de las luces que olvidamos apagar antes de dormirnos”. Finalment, el propietari del bloc de pisos on viu el treu de casa: “Un hombre como yo, que no trabaja, que no quiere trabajar, siempre será odiado... No me han perdonado ser libre y no temer la miseria”. Acaba en una habitació paupèrrima d’un hotel; la solitud és la seva única companya: “Algunos hombres fuertes no estan solos en la soledad, pero yo, que soy débil, estoy solo cuando no tengo amigos”.


Jean Dézert, el personatge de la novel-la de Jean de La Ville de Mirmont, ja tractat aquí, i Victor Bâton no demanen massa per ser feliços. No tenen grans ideals, viuen en una ciutat grisa i impersonal, on la incomunicació i el desencís hi són ben presents. Són esperits lliures i nobles que no acaben de consumar, tanmateix, allò que anhelaven. En l’amor també fracassen. Només els queda el record d’algunes persones, poques, i l’afecte dels lectors, esperem que molts més.



-Mis amigos. Emmanuel Bove. Traducció de Manuel Arranz. Editorial Pre-Textos.

Catalunya (no he pogut evitar-ho)

No tenia previst parlar del tema català en aquest espai. Justament El desert blau m'és un refugi del dia a dia (i amb més raó aquestes setmanes intenses). Parlar d'altres temes em va bé i em fa bé. Però no vull tampoc defugir la realitat i per tant no puc obviar una qüestió que ha omplert pàgines i més pàgines. He agrupat, doncs, uns textos breus que he anat elaborant durant aquests dies convulsos, especialment en les darreres setmanes de tardor. Uns dies que costaran d'oblidar i que haurien de culminar (o en tot cas serà la fi del capítol més intens i extens) el dia 21 de desembre, a les portes ja de l'hivern.




Pocs dies després de l'1 d'octubre

MESURA I CIVISME

Després de la repressió i de la vulneració de drets, impròpies d'un estat democràtic, és l'hora de regalar una mica de seducció, si això encara és possible. Com a mínim, valorar seriosament una mediació (internacional) que impulsi finalment un diàleg real en un pla d'igualtat. No hauríem d'abdicar d'això. Tampoc d'un debat serè, reposat. Soló, ja en la Grècia arcaica, recomanava la mesura, la moderació. L'excés i l'amenaça eren rebutjats. Els polítics, per exemple, n'haurien d'aprendre. Sobretot quan parlen, justament, de proporcionalitat.

M'agradaria veure també respecte i cordialitat per part de tothom envers les persones que no pensen com nosaltres. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d'assolir i, per tant, no s'ha d'assenyalar a qui opina diferent. Hem de condemnar els insults i tota mena d'intolerància, vingui d'on vingui. Catalunya és plural, els matisos són múltiples. La convivència no es trencarà de cap de les maneres. Això significaria la nostra major derrota.

Així que, més que mai, intel-ligència, concòrdia i tranquil-litat. En Piuet, en Silvestre i companyia, convidats d'excepció en aquests dies "tumultuosos", ens donaven humor, tendresa, empatia i enginy. És a dir, qualitats que convé cultivar. Tot plegat amb una mirada crítica necessària. En aquests moments cabdals, doncs, siguem dignes d'actituds cíviques i democràtiques.




Pocs dies després de l'aplicació del 155


UNA SEGONA PRIMAVERA

No sé si pot ser un bon remei contra la malenconia dels temps presents (títol d'un llibret editat ja fa anys, per cert), prendre un bany de bosc, per exemple, o cercar refugi en la cultura o en l'humor. Certament, com a d'altres persones, m'assalten, aquests dies, sentiments de tristesa i d'indignació. L'independentisme ha comès errors, és cert, potser li ha mancat claredat, realisme, autocrítica i més generositat. Tanmateix, no és admissible l'actitud humiliant, prepotent i venjativa del govern espanyol, en particular de la fiscalia. 

No és acceptable el 155 (aprovat, val a dir-ho, enmig de somriures i intensos aplaudiments). No reconec, doncs, aquesta autoritat ni cap altra que s'hi assembli. No ha estat votada en unes eleccions catalanes. Representa un partit, amb tots els respectes, força marginal a Catalunya. La formació política, diguem-ho clar, més corrupta d'Europa. Ha utilitzat la mentida i la manipulació per a desprestigiar adversaris polítics. No ha condemnat el franquisme ni els actes violents de l'1-O, ni tampoc ho ha fet amb la violència ultra que estem veient aquests dies, gaudint de total impunitat.

Sí, anirem a les urnes. No hem de tenir mai por d'això. Però em pregunto: tindrem una campanya i unes eleccions lliures i netes? Es respectaran els resultats? Els ciutadans tenim dret a saber-ho. El país, o una part d'ell, ara indolent i desorientat, talment com l'albatros del famós poema de Baudelaire, espera novament emprendre el vol. De moment, "les ales de gegant no el deixen caminar", però sap que després de la tardor no vindrà un hivern, sinó una segona primavera. Sí, la concòrdia, el diàleg, la convivència (que mai s'ha trencat, per sort) i la democràcia acabaran guanyant.

Camille Corot. El pont de Narni (1826).

Pocs dies després de l'empresonament de polítics i líders socials catalans


EUROPA, ON ETS?

Doncs sí, parlem d'Europa. Europa també parla de Catalunya. I això que la UE deia que el tema català era una qüestió interna de l'estat espanyol. Darrerament, dia sí dia també, no hi ha dirigent que no en parli, gairebé sempre defensant, però, la unitat d'Espanya i lloant la seva justícia i la separació de poders. La violència policial de l'1 d'octubre o l'empresonament de polítics democràtics no ha semblat encongir massa els cors europeus i són poques les veus que s'alcen per a condemnar aquestes mesures repressives impròpies d'una democràcia occidental (en el parlament europeu només hi veig la comprensió de Els Verds, amb Ska Keller al capdavant, i poca cosa més).

Els senyors Juncker i Tajani, per citar-ne només dos, són lluny de representar amb honor i dignitat l'Europa desitjada per molts. Però no només és per la qüestió catalana. La gestió vergonyosa de la crisi dels refugiats (i amb milers de morts a la Mediterrània) n'és un clar indicador. On és l'Europa humanista i il-lustrada, l'Europa hereva de Beethoven o Heine, per exemple? Es pot ser europeista sense creure en aquesta Europa? Sí, és clar. Significa ser crític amb tot allò que la UE representa avui: una entitat purament econòmica, allunyada dels ciutadans, a la qual hem vist sovint nedar en la hipocresia i que es mou també, amb certa facilitat, per interessos de mercat.

Una revolta humanista i pacifista podria canviar-ho? Però com? Una revolta, en tot cas, que hauria d'aprofundir en una democràcia real i en els valors de la solidaritat i de les llibertats individuals i col-lectives, massa sovint amenaçades. Serà un camí llarg, això és segur.

Catalunya acabarà sent independent o no, però possiblement sense voler-ho, ha posat sobre la taula el debat (o en tot cas s'ha reactivat) de com volem que sigui Europa. Una altra Europa és possible. Val la pena intentar-ho.

L'ànima russa (uns apunts)

             

  El segle XIX fou per a Rússia un període de lluites i debats intensos, tan en l'ordre polític, literari o filosòfic. El país va viure en aquests anys l’alliberament dels serfs, el començament de la industrialització, l’anhel de llibertat i també les polítiques repressives d’un poder concentrat en la figura gairebé divina del tsar. Però sobretot va ser el segle d’or de la seva cultura, especialment de la literària. En pocs anys i gràcies a la tasca d’una colla d’escriptors d’un geni excepcional, no solament la seva literatura entrà a la modernitat amb tots els honors sinó que la seva influència havia d’eixamplar-se més enllà de les seves fronteres. Les obres literàries, en particular les novel-les, són especialment atentes a la realitat del moment. Amb més precisió, podem dir que s’alimenten de l’entorn més proper. L’ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic que evoca la immensitat del territori, hi és ben present. Una peculiar malenconia sobrevola la seva literatura. Alhora, la llengua russa és particularment rica en expressions que determinen diversos tons dels sentiments humans (tristesa, alegria, amor...), fet que contribueix a engrandir d’una manera notable la seva expressivitat.

Isaak Levitan. Capvespre al Volga (1887-1888).

  Piotr Kropotkin, l’insigne geògraf, literat i anarquista rus diu:“Segons la nostra manera de veure (el món), el realisme no pot limitar-se a l’anàlisi de la societat: necessita tenir un fons més elevat; les descripcions realistes s’han de poder posar al servei d’una fi idealista. No només és una mera descripció dels aspectes més baixos de la vida”*. Amb Puixkin i Gógol comença verament el realisme a Rússia. La incorporació de l’element social es produeix gairebé de forma natural. El sentit de les paraules de Kropotkin és especialment adequat en Gógol quan aquest mostra com el realisme es pot posar al servei de fins elevats, sense perdre la capacitat de representar la vida amb fidelitat. El realisme pictòric rus (sobretot en Kramskoi i Repin) també s’impregna de les tensions socials que viu la societat i d’una certa visió comuna de la vida i de l’existència. En la mesura que la literatura beu de la realitat, podem dir també que el camí invers és possible? Podem repetir allò que havia dit Oscar Wilde: ”La vida imita l'art més que l'art imita la vida”?

 Vissarion Belinski fou un dels crítics socials literaris més importants, no solament del panorama literari rus sinó també de l’europeu. El seu entusiasme i la seva passió pel món de les idees foren llegendaris i a pocs deixà indiferents. Molts anys després de la seva mort (1848), la seva influència no havia disminuït en absolut. Enemic de l’estètica i de qualsevol tendència mística i/o religiosa, considerava que l’art havia de tenir una funció social. Demòcrata convençut, per a ell era una obligació moral exposar la veritat social en la literatura i per tant es situava fora dels que propugnaven l’art pur.

Ilya Repin. Tolstoi llaurant (1887).

  La censura era especialment intensa en la societat, no tan, però, en la literatura i en les belles arts. És per aquest motiu que molt sovint a Rússia els pensadors socials i polítics es dediquessin a la poesia i a la novel-la. En canvi, els literats "purs" podien fer també de publicistes. Nekràssov, Dostoievski o Tolstoi foren autors significatius de la tendència més compromesa de la literatura i per això en les seves obres hi trobem un fort component ètic i fins i tot moral. És una tendència que domina els anys 1860-1880. A la dècada dels 90, en canvi, hi ha un retorn a valorar l’”art per l’art”. Ivan Turguénev, per exemple, es situa a mig camí entre aquestes dues opcions. Conservà sempre una amistat i un afecte per Belinski, tot i que aquest no posseïa una sensibilitat per l’art i la bellesa. Segons sembla, l’escriptor s’inspirà en ell a l’hora de caracteritzar la figura de Basàrov en la seva novel-la Pares i fills. Belinski també va ser un model que influí a bona part dels revolucionaris de 1917. Tot i que com van anar les coses no sembla agosarat afirmar que el crític no hagués trigat a caure en desgràcia.

  Belinski fou la “consciència” de l’anomenada intelligentsia russa i de la qual procedeix, per exemple, el concepte d'”home superflu”, un dels tipus literaris més característics de la novel-la russa. Els integrants de la intelligentsia creuen en el progrés i en la raó, confien en el mètode científic com a forma de coneixement, lluiten per la llibertat individual, rebutgen tota mena d’obscurantisme i combaten l’Església i l’Estat autoritari. Vénen a ser uns hereus dels filòsofs de la Il-lustració. Podem dir que en països on el catolicisme romà s’ha imposat amb força ha existit la intelligentsia (Espanya i França). Rússia ha tingut una Església ortodoxa molt influent, còmplice del règim tsarista. En canvi, a Anglaterra no es troba una classe d’aquest tipus com en els països esmentats. Turguénev o Herzen, per exemple, formaven part d’aquesta tradició, no així Dostoievski. La seva herència arriba fins a la segona meitat del segle XX en la figura del físic i dissident Andrei Sakharov, per exemple.

  Poc abans de morir, Belinski escriu una carta a Gógol on li recrimina la deriva conservadora, mística i obscurantista que havia agafat. Només els ideals il-lustrats, replica el crític, poden alliberar Rússia del despotisme. Per haver llegit aquesta carta en un cercle revolucionari, un jove Dostoievski fou condemnat a la pena de mort, commutada poc després per la reclusió a Sibèria. Una experiència que hauria de transformar-lo tan espiritual com literàriament. No deixa de meravellar-me com enmig de la penúria i del sofriment viscuts poguessin sortir obres d'una qualitat artística tan excepcional. No hi paraules. I encara, en les dècades següents, n'havien d'arribar molts més: escriptors com Txékhov, Akhmàtova o Marina Tsvetàieva, pintors com Kandinski o Malèvitx, i cineastes com Eisenstein o Pudovkin.

Bibliografia:

 * -La literatura rusa. Los ideales y la realidad. Piotr Kropotkin. Traducció de Salomón Resnick. Ed. La linterna sorda.

    -Pensadores rusos. Isaiah Berlin. Traducció de Juan José Utrilla. Fondo de Cultura Económica.

El pont de la mar blava

Estem davant d’un text bellíssim, diàfan, molt ben escrit; talment com un riu de lava que davalla per un pendís de gel. La seva lectura ens aporta un immens plaer. Em refereixo a El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), reeditat fa pocs mesos per Adesiara. Però deixem que sigui Domènec Guansé, un altre gran escriptor, qui en faci l’encomi: “(...) un dels llibres més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí”.

Nicolau d’Olwer: humanista, liberal, republicà, catalanista; és a dir, tot allò (però no només això) que el franquisme va voler anorrear. Exiliat forçós de dues dictadures, ja no va poder tornar mai més a Catalunya. Figura insigne de la nostra cultura, amb una vocació mediterrània i universal, mereixeria ser molt més conegut. Els seus estudis sobre el món hel-lènic i medieval van ser admirables. Aportacions com aquestes són les que fan gran un país. Algunes coses d'ell que encara no sabia: en qualitat de polític (sí, també va tenir temps per això) va ser el responsable que la Biblioteca de Catalunya s'hostatgés al vell Hospital de la Santa Creu. A més, va iniciar el pla per què el palau de la Virreina fos un lloc d'exposicions i, per tant, s'incorporés a la vida civil.

Paul Klee. Llum de lluna (1919).

Curiós de mena, àvid de coneixement, no volia ometre res del viatge per Tunísia, Sicília i Malta. Les impressions que en va rebre són descrites meravellosament en el llibre citat. Sobretot, s'admira per la magnífica herència conservada de l'antiguitat grega, romana i àrab, així com s'interessa vivament per l'empremta que van deixar els catalans durant l'Edat Mitjana. 

Uns breus fragments per acabar. En el camí cap a Tunis, després de visitar Kairuan i Cartago: "Travessem el llac per damunt un dic. Sembla que naveguem en tren. El sol corre a la posta. Les muntanyes de llevant són roges, i davant nostre Tunis blanqueja”. La visita a la Tunísia dels anys 20 del segle passat, però també a la d'unes quantes centúries enrere, quan Llull va visitar-la diverses vegades.
En la darrera etapa del viatge, en el migdia maltès, embriagat de llum i de color: “(...) esguardo intensament el que hi ha al meu abast, amb aquell deler que us pren en veure per primera vegada quelcom que temeu no veure mai més”.