dijous, 30 de novembre de 2017

Instants d'una vida







Emmanuel Bove (1898-1945).
  Emmanuel Bove fou un escriptor peculiar, de força èxit en els anys 20 i 30 del segle XX, oblidat després i, finalment, recuperat. Mes amis, Els meus amics, és una de les seves millors novel-les. El mateix títol ja és una ironia, com veurem. Aquest humor ocult que traspua l’obra en diverses situacions quotidianes que viu el personatge, anomenat Victor Bâton, impedeix que aquesta s’enfonsi en el pessimisme i en la negritud més absolutes. 
Bove va escriure novel-les populars i exercí de periodista en unes condicions de vida força precàries en el París dels anys 20. El seu estil és singular. A Mis amigos, més que el tema importa el to, les frases són curtes, una economia de recursos que l’emparenta amb Txékhov. El narrador és el mateix Victor Bâton. Fa uns tres anys que va tornar de la Guerra Mundial, la primera. Viu de forma miserable a Montrouge, amb prou feines cobra una pensió. En francès, bâton significa pal o bastó. Un objecte imprescindible per qui el necessita, però també fàcilment rebutjable quan fa nosa. És una mica el que li passa a en Victor. Té una necessitat immensa d’afecte i d’amistat, però cada relació que estableix s’acaba apagant com una flama encesa en un dia de fort vent. Són amistats interessades, falses; els contactes amb les dones, freds i mancats d’estimació. 

Heus aquí unes quantes frases extretes de l’obra: 


“La soledad me pesa. Me gustaría tener un amigo, un verdadero amigo, o bien una amante a quien confiaría mis penas”.

“Mi bondad es infinita. Sin embargo, las personas que he conocido hasta ahora no han sabido apreciarla”.

“La vida es tan triste cuando se está solo y no se habla más que con personas que nos son indiferentes”.


No és difícil que no se’ns desvetlli una mica de compassió en comprovar la vida dissortada del pobre Bâton. És una persona sincera, amb bons sentiments, com es demostra quan, en un dels ponts del Sena, veu un home a punt de llançar-se al riu: “Huir habría sido una cobardía. Mi conciencia me lo habría reprochado toda mi vida. No se debe dejar morir a nadie. Mi deber era salvar a aquel hombre”. Doncs bé, aquest home també el decebrà, però ell no perd la esperança, tot i que sempre es queda amb això: amb un somni no realitzat: “Cuando salgo de casa, cuento siempre con que algún acontecimiento cambiará mi vida...Desgraciadamente, ese acontecimiento no se ha producido nunca”. 

Pel carrer sempre intenta cridar l’atenció per si algú es fixa amb ell, se’n compadeix i accepta la seva amistat. Fins i tot sol mirar amb malenconia alguna dona per commoure-la i així fer-li veure la seva necessitat d’amor. Però noi, això tampoc no s’acompleix. I és precisament aquesta tristesa la que domina l’obra: “Llegó un tranvía vacío. Lo habían limpiado por la noche. Las bombillas que lo iluminaban tenían la tristeza de las luces que olvidamos apagar antes de dormirnos”. Finalment, el propietari del bloc de pisos on viu el treu de casa: “Un hombre como yo, que no trabaja, que no quiere trabajar, siempre será odiado... No me han perdonado ser libre y no temer la miseria”. Acaba en una habitació paupèrrima d’un hotel; la solitud és la seva única companya: “Algunos hombres fuertes no estan solos en la soledad, pero yo, que soy débil, estoy solo cuando no tengo amigos”.


Jean Dézert, el personatge de la novel-la de Jean de La Ville de Mirmont, ja tractat aquí, i Victor Bâton no demanen massa per ser feliços. No tenen grans ideals, viuen en una ciutat grisa i impersonal, on la incomunicació i el desencís hi són ben presents. Són esperits lliures i nobles que no acaben de consumar, tanmateix, allò que anhelaven. En l’amor també fracassen. Només els queda el record d’algunes persones, poques, i l’afecte dels lectors, esperem que molts més.




-Mis amigos. Emmanuel Bove. Traducció de Manuel Arranz. Editorial Pre-Textos.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada