divendres, 13 d’octubre del 2017

El pont de la mar blava


Estem davant d’un text bellíssim, diàfan, molt ben escrit; talment com un riu de lava que davalla per un pendís de gel. La seva lectura ens aporta un immens plaer. Em refereixo a El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), reeditat fa pocs mesos per Adesiara. Però deixem que sigui Domènec Guansé, un altre gran escriptor, qui en faci l’encomi: “(...) un dels llibres més verament mediterranis, més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí”.
Nicolau d’Olwer: humanista, liberal, republicà, catalanista; és a dir, tot allò (però no només això) que el franquisme va voler anorrear. Exiliat forçós de dues dictadures, ja no va poder tornar mai més a Catalunya. Figura insigne de la nostra cultura, amb una vocació mediterrània i universal, mereixeria ser molt més conegut. Els seus estudis sobre el món hel-lènic i medieval van ser admirables. Aportacions com aquestes són les que fan gran un país. Algunes coses d'ell que encara no sabia: en qualitat de polític (sí, també va tenir temps per això) va ser el responsable que la Biblioteca de Catalunya s'hostatgés al vell Hospital de la Santa Creu. A més, va iniciar el pla per què el palau de la Virreina fos un lloc d'exposicions i, per tant, s'incorporés a la vida civil.

Paul Klee. Llum de lluna (1919).

Curiós de mena, àvid de coneixement, no volia ometre res del viatge per Tunísia, Sicília i Malta. Les impressions que en va rebre són descrites meravellosament en el llibre citat. Sobretot, s'admira per la magnífica herència conservada de l'antiguitat grega, romana i àrab, així com s'interessa vivament per l'empremta que van deixar els catalans durant l'Edat Mitjana. 
Uns breus fragments per acabar. En el camí cap a Tunis, després de visitar Kairuan i Cartago: "Travessem el llac per damunt un dic. Sembla que naveguem en tren. El sol corre a la posta. Les muntanyes de llevant són roges, i davant nostre Tunis blanqueja”. La visita a la Tunísia dels anys 20 del segle passat, però també a la d'unes quantes centúries enrere, quan Llull va visitar-la diverses vegades.
En la darrera etapa del viatge, en el migdia maltès, embriagat de llum i de color: “(...) esguardo intensament el que hi ha al meu abast, amb aquell deler que us pren en veure per primera vegada quelcom que temeu no veure mai més”.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada