Estem davant d’un text bellíssim, diàfan, molt ben escrit; talment com un
riu de lava que davalla per un pendís de gel. La seva lectura ens aporta un immens plaer. Em refereixo a El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau
d’Olwer (1888-1961), reeditat fa pocs mesos per Adesiara. Però deixem que sigui Domènec
Guansé, un altre gran escriptor, qui en faci l’encomi: “(...) un dels llibres més verament mediterranis,
més evocadors i més exactes que s’han escrit a les vores del mar llatí”.
Nicolau d’Olwer: humanista, liberal, republicà, catalanista; és a dir, tot
allò (però no només això) que el franquisme va voler anorrear. Exiliat forçós
de dues dictadures, ja no va poder tornar mai més a Catalunya. Figura insigne de la nostra cultura, amb una vocació mediterrània i universal, mereixeria ser molt més conegut. Els seus estudis sobre
el món hel-lènic i medieval van ser admirables. Aportacions com aquestes són
les que fan gran un país. Algunes coses d'ell que encara no sabia: en qualitat
de polític (sí, també va tenir temps per això) va ser el responsable que la
Biblioteca de Catalunya s'hostatgés al vell Hospital de la Santa Creu. A més,
va iniciar el pla per què el palau de la Virreina fos un lloc d'exposicions i,
per tant, s'incorporés a la vida civil.
Paul Klee. Llum de lluna (1919). |
Curiós de mena, àvid de coneixement, no volia ometre res del viatge per Tunísia, Sicília i Malta. Les impressions que en va rebre són descrites meravellosament en el llibre citat. Sobretot, s'admira per la magnífica herència conservada de l'antiguitat grega, romana i àrab, així com s'interessa vivament per l'empremta que van deixar els catalans durant l'Edat Mitjana.
Uns breus fragments per acabar. En el camí cap a Tunis, després de visitar Kairuan i Cartago: "Travessem el llac per damunt un dic. Sembla que naveguem en tren. El sol corre a la posta. Les muntanyes de llevant són roges, i davant nostre Tunis
blanqueja”. La visita a la Tunísia dels anys 20 del segle passat, però també a la d'unes quantes centúries enrere, quan Llull va visitar-la diverses vegades.
En la darrera etapa del viatge, en el migdia maltès, embriagat de llum i de color: “(...) esguardo intensament el que hi ha al meu abast, amb aquell deler que us pren en veure per primera vegada quelcom que temeu no veure mai més”.
En la darrera etapa del viatge, en el migdia maltès, embriagat de llum i de color: “(...) esguardo intensament el que hi ha al meu abast, amb aquell deler que us pren en veure per primera vegada quelcom que temeu no veure mai més”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada