Les flors, si poguessin parlar

 
  A l'estiu, els camps i les ciutats s'omplen d'olors i de colors, les flors ofereixen una bella estampa, però a la plana de Vic i en d'altres zones del país (com en algunes comarques gironines o al Maresme), també tenen el trist privilegi de rebre la visita de l'ozó amb més regularitat que mai, gairebé tan crònic com els purins. Alguns cops, sobretot a les hores centrals del dia, es superen els límits permesos. Aquest ozó, el troposfèric, és un contaminant secundari i bàsicament es forma a partir dels òxids de nitrogen i de compostos orgànics volàtils emesos pels vehicles i les indústries de Barcelona i de l'àrea metropolitana. Només cal una forta radiació solar i també una brisa intensa perquè aquest component pugui néixer i viatjar, sense pagar cap peatge, fins arribar a les contrades interiors. 
  Tot sigui pel progrés, ens diuen. Un informe d'Ecologistes en Acció de fa pocs dies afirmava que el 95% dels espanyols van respirar aire contaminat l'any passat. No és agradable sentir això, més aviat és indignant. Evidentment no només ho paga la salut de les persones (sobretot les més vulnerables) sinó també els altres animals, els cultius i la vegetació en general. Existeix voluntat política per començar a canviar les coses? 
  

Andy Warhol. Flowers, 1964.

   S'han fet moltes revolucions, moltes no han acabat bé, però els seus efectes, tot i que molt diluïts, s'han deixat sentir un temps després. No en recordo cap de veritablement ecològica i/o ecologista que tingués una dimensió global, tot i les revoltes a nivell local que s'han donat: "Els petits canvis són poderosos", deia el capità Enciam. Però amb això no n'hi ha prou. Caldria fer molt més. Per exemple, proposar la reducció dràstica en l'us del cotxe a les ciutats, així com ser més exigent amb les indústries que contaminen. 
  A les comarques tarragonines s'està estudiant l'impacte de les indústries químiques sobre la salut de les persones. És un primer pas. A veure què en surt de tot plegat. No hi ha prou espai per parlar sobre la totalitat dels temes que queden per resoldre; tanmateix, n'esmento un parell més: la influència dels pesticides en el medi ambient i en les colònies d'abelles, tan importants en la pol-linització de les plantes i de retruc per la nostra supervivència i la qüestió del canvi climàtic i de l'escalfament progressiu del planeta.
  El creixement no ha d'anar en detriment de la salut humana. Més enllà del que diguin els polítics, la gent assumiria un canvi d'aquestes característiques? Sóc escèptic; però crec que val la pena fer-ho. No és exagerat afirmar que els cotxes ja fa temps s'han convertit en els amos dels carrers; no seria, doncs, un bon moment de recuperar més vies i places pels nens i pels vianants en general? Aconseguirem netejar de brutícia l'aire de les ciutats ( i la seva incidència també en el medi natural)? Una acció d'aquest tipus també hauria d'anar en la línia de potenciar el tramvia, per exemple, i a tenir, finalment, un servei digne de rodalies. 
  De moment només demanaria, modestament, als qui governen Barcelona ( i Catalunya) que fessin tot el possible per disminuir l'emissió de gasos contaminants no només pel bé de la plana de Vic, sinó també de la mateixa capital i de tota la gent del país. Molts agrairíem un aire menys enrarit i més sa; també les flors, si poguessin parlar.

El viatge de Xenòfanes

  
  El Mediterrani no és només un lloc físic, sinó també un espai de memòria i d'imaginació. Els cinc sentits s'eleven vigorosament i cohabiten amb una barreja de nostàlgia, dolor i felicitat. Però ara, la realitat és aquesta: creuers de luxe convivint amb pasteres a la deriva. Allò més escandalós des d'un punt de vista humà és això darrer: la misèria. La guerra, també, tot i que a vegades van juntes. Per això, la Mediterrània no pot abdicar en el seu compromís per la pau i la justícia. La fotografia de Harry Gruyaert no representa, per cert, el mar Mediterrani. És el mar Roig. No importa. M'ha semblat interessant mostrar aquesta idea de misteri i d'ocultació que ja els antics van conèixer. El Mediterrani era llavors com el Plutó d'avui: un lloc gairebé impenetrable, tenebrós, fins i tot, però amb un gran poder de seducció.

Harry Gruyaert. Egipte, 1988.

  
  Segons sembla, Anaximandre fou el primer filòsof d’Occident que deixà part del seu pensament en forma d’escriptura. L’obra en prosa del que fou alumne de Tales encara es conservava en temps de Teofrast (un dels deixebles més destacats d’Aristòtil). Avui, tanmateix, d’Anaximandre només en preservem algun paràgraf escrit, a part de comentaris de diversos filòsofs i d'analistes posteriors. Per altra banda, aquest pensador presocràtic elaborà, que se sàpiga, el primer mapa terrestre. Va viatjar molt, com gairebé tots els pensadors d'èpoques posteriors. Pitàgores o Xenòfanes, per exemple. 
  Fixem-nos en aquest darrer, potser el més desconegut d'entre els presocràtics. Xenòfanes de Colofó ja no fou solament un precursor de les teories científiques com els seus predecessors sinó que també analitzà i aprofundí el pensament abstracte i religiós, obrint noves vies de coneixement. Segons Karl Popper, fou el primer grec que va escriure crítica literària, s'interessà per l'ètica (igual que alguns dels set savis) i també el primer que elaborà una crítica del mateix coneixement. Pensava que tota teoria humana sobre el món (incloent les seves) eren simples conjectures, esbossos hipotètics. Això queda expressat en els següents versos escrits per ell mateix: “La veritat segura sobre els déus i sobre totes/les coses de les quals parlo no la coneix ni la coneixerà cap ésser humà. Encara que algú anunciés alguna vegada la veritat més acabada, ell mateix no podria saber-ho: tot està immers de conjectura”.

Albert Marquet. Assouan, le matin.

  
  En alguns fragments conservats de Xenòfanes s’hi percep una relació ambigua amb la seva ciutat natal. En critica la seva ostentació i les seves riqueses, però quan a l’edat de vint-i-cinc anys ( 546 a.c. ?) s’hagué d’exiliar, degut a la invasió dels perses, Colofó restarà per sempre més en el seu record i li dedicarà uns versos, ja al final d'una vida gairebé centenària. Al viatger sempre el sorprèn la malenconia, sovint en unes imatges imprecises: potser la d'aquella noia bonica que va veure passar per davant d'una font d'on no brollava mai aigua, en una petita plaça que havia acollit la seva infantesa i joventut.
  Després de passar per algunes illes de la Mediterrània, entre les quals Malta, Xenòfanes arriba a Siracusa cap al 476 a.c., i es dirigeix a la cort del rei Hieró, on és probable que coincidís amb d’altres “intel-lectuals” de l’època com els poetes Píndar i Simònides i el dramaturg Èsquil. Aquest darrer ja era un home que havia entrat a la maduresa. Havia lluitat a la batalla de Marató ( 490 a.c.) i possiblement també a la de Salamina. En una de les seves obres més importants, Els perses, les descripcions que n’ofereix d’aquest conflicte són d’un gran detallisme. 
 És possible que en aquesta ciutat el filòsof tampoc no s’hi sentís especialment estimat, ja que novament la seva crítica als luxes i a la glorificació dels atletes en detriment dels filòsofs i la saviesa, no sembla que combreguessin, precisament, amb els gustos i les idees de la major part de la població.

 

Però, també cal destacar de Xenòfanes la seva confiança en les aptituds de l’home, en el progrés avenç de l’esperit racional, sense l’ajuda dels déus, només amb l’esforç i la constància de l'ésser humà. Tot i això, no deixà de tenir una visió relativa del mateix coneixement humà; la majoria de les coses moltes vegades només en tenim opinió, la certesa absoluta és errònia i molt sovint tràgica, tan pel que fa al coneixement sensitiu com en el racional. Potser només podem estar segurs, i encara amb una certa precaució, d’alguns tipus de coneixements científics, a partir de l’experimentació i la inducció, o bé de determinats conceptes morals que fan referència al bé i al mal, amb tots els matisos que hi vulguem posar.

Nicolas de Staël, Montagne Sainte-Victoire, 1954

Abans d’acabar els seus últims anys a Elea, al sud d’Itàlia, probablement com un dels seus fundadors, Xenòfanes s’instal-là també a Messina, ciutat propera a Siracusa. La gran majoria de textos antics en destaquen la seva condició de poeta (com ja hem vist, s’han conservat alguns dels seus poemes) i rapsode, cantor dels seus textos i possiblement també d'Homer i de Hesíode, als quals va criticar, per cert, per la seva concepció sobre els déus. Proposà una explicació sobre la salinitat del mar per la quantitat de coses mesclades que hi conflueixen i la seva absorció per part de la terra; aquest etern moviment entre l’aigua i la terra és el principi de tot, va dir. Recità en places i carrers de les ciutats, en casalots potser de mala mort: “Bàquiques branques d’avet envolten la casa tancada”.
  Tinc el mar davant meu. El “sol que transita per dalt i escalfa la terra”, no el vull perdre i per això cerco amb desesperació la seva llum dèbil; és una platja amb zones d'un verd intens, on l'aigua s’hi ha infiltrat i ha creat a la terra petits bassals on s’hi mouen petits organismes, prou perceptibles a simple vista; sobre la sorra, amb els onatges impetuosos dels darrers dies, hi trobo incomptables petxines, fredes i de múltiples colors. Les ones moren en silenci, com la tarda, en una mena de quietud que celebra la felicitat. Quan Xenòfanes trobà petxines i rastres d’éssers marins en algunes coves pensà que el mar també havia estat el refugi de l’home en un passat. Quan mirem el Mediterrani, doncs, no podem deixar de pensar en els nostres orígens; en una de les primeres estacions ens espera l'antiga Grècia.

Sempre hi ha algú que t'espera

  

  
  Temptejo altre cop la noció d'amistat a través d'un llibre que en parla explícitament. Més que acotar-la, cal deixar que voli lliurement. Em posaré, doncs, a divagar una mica sobre això. D'alguns conceptes trobo que se n'abusa en excés; la llibertat, per exemple, però també de l'amistat. En aquest cas, em permeto fer categories. Caldria tenir cura a no posar en un mateix sac amics, coneguts i saludats, com deia en Pla. I entre els amics els que ho acaben sent en un sentit més profund i sincer. Una mena de reivindicació, si voleu, de la vàlua i del prestigi d'un vincle afectiu canviant, sobretot en èpoques d'amistats virtuals. No ens ha de fer mandra cercar i utilitzar la paraula exacta per definir cada relació o situació que ens trobem a la vida. No és fàcil, però potser en algun cas podríem inventar-nos algun terme que pogués descriure amb més precisió un sentiment imprevist i poc clar (estic pensant, per exemple, en el verb amistar). No deixa de ser una mena de joc divertit. En l'afany per posar nom a tot (amb voluntat conscient o no d'uniformitzar) no pensem que potser allò que hem classificat com a tal no s'adiu ben bé a una realitat, sovint incerta. 

Le Pont Neuf, París. Brassai.

  Deixar de banda la simplicitat o la banalitat quan parlem d'aquests temes no és incompatible amb l'humor. De dolor, naturalment, també n'hi ha. No saps perquè allò que funcionava tan bé, de sobte ha fet figa. Però les esquerdes no han sorgit espontàniament, eren allà i alguna cosa, probablement, ja intuíem. Però també, en algun moment, l'amistat pot haver traspassat la línia que la separava de l'amor. Potser n'exigim massa d'algunes coses? Qui s'imposa ell mateix un nivell d'exigència o de compromís davant de certs conceptes o actituds, no té dret també de demanar-los als altres? Potser no. Rotundament, no. Hom no pot deixar de ser com és, però sí incloure una certa relativització a determinats valors de la seva existència. No és bo ser dogmàtic. Cal acceptar l'altre com és. Una vida finita i la certesa, per alguns, que només tenim aquest món, ens prescriu, com a mínim, una altra evidència en un mar ple d'incerteses: l'ànsia d'estimar, fugir d'una solitud no volguda, sentir que tens la confiança i la solidaritat d'una altra persona. Els mateixos sentiments que tu també pots sentir per ella.

  
  El llibre en qüestió ja no es troba a les llibreries (com a mínim l'edició catalana, publicada per Empúries l'any 2000 i amb traducció de Maria Simon), però sí en algunes biblioteques. El seu títol és Elogi de l'amistat, de Tahar Ben Jelloun, un autor de reconeguda trajectòria literària i alhora compromès amb els problemes del nostre temps. Nascut a Fes, Marroc, l'any 1944 però resident des de fa molts anys a França, ens parla en aquesta breu obra d'alguns dels amics que l'han acompanyat al llarg de la seva vida. He fet una selecció d'alguns fragments curts, més aviat són frases que poden viure independentment, tot i el risc en treure-les del seu context. En tot cas, si podeu, no deixeu de llegir el llibre sencer:

L'amistat no pot existir sense reciprocitat a l'hora d'escoltar.
 
Les nostres trobades eren escasses però d'una intensitat excepcional.
 
Les ferides d'amistat són inconsolables.
 
Respectar una dona és poder-s'hi plantejar l'amistat, cosa que no exclou ni el joc de la seducció ni, fins i tot, el desig i l'amor en alguns casos.

Dóna sempre sense esperar res a canvi ( en referència a una amiga seva, Odette).

 La Leïla té els ulls plens de llum. Les seves rialles són un do de la bondat. La seva és una gran amistat.

Scarlett Johansson i Thora Birch en una escena de Ghost World.

Exigència amical: dir el que es pensa sense ferir, és clar.

La Jo reivindica la transparència i la franquesa.
 
L'amistat no es diu, es viu. És presència.
 
Sempre disposat a ajudar els altres, no demana mai que l'ajudin (en referència a un altre amic).

L'amor assoleix la maduresa i la serenitat si l'amistat l'ajuda. Cal temps, generositat i lucidesa.

Sempre present però mai pesada, aquesta hauria de ser la divisa de qualsevol amistat.

Només hi pot haver amistat de debò entre gent de bé ( Ciceró dixit).


  Per acabar us esmento dues pel-lícules esplèndides que tot i ser molt diferents entre si, tenen l'amistat com un dels seus temes principals:


Ghost World (2001), de Terry Zwigoff, amb Thora Birch, Scarlett Johansson i Steve Buscemi. Basada en el còmic del mateix nom de Daniel Crowes, és una comèdia àcida gens convencional que segueix el vaivé de dues adolescents que no acaben de trobar el seu lloc en el món, amb una visió molt crítica sobre la societat consumista actual. Una d'elles, Enid (T.Birch), estableix una peculiar relació d'amistat i d'amor amb un individu solitari i malcarat, col-leccionista de discos antics. Una entranyable pel-lícula que explora altres formes de relació amistosa basades en la comprensió i la sinceritat. Magnífica la interpretació dels tres actors principals.


Au revoir les enfants (1987), de Louis Malle, amb Gaspard Manesse i Raphäel Fetjö, entre d'altres. Irène Jacob, una de les grans actrius franceses de les dues darreres dècades, va debutar amb aquest film. En bona part autobiogràfica, Malle hi descriu l'amistat progressiva entre dos nens, un d'ells jueu, a punt d'entrar en l'adolescència, que coincideixen en un internat catòlic francès durant la Segona Guerra Mundial. La fidelitat, la traïció o la literatura com a refugi i plaer són d'altres dels temes que aborda Malle, sempre en una forma continguda no exempta d'emoció, amb un dels finals més colpidors de la història del cinema.

LHC: una mica de llum a la matèria fosca

  Fa poques setmanes s’ha posat novament en marxa el LHC (Large Hadron Collider), el major accelerador de partícules del planeta, situat prop de Ginebra. Ha estat un parell d’anys aturat per fer-hi tasques de manteniment i millorar-ne les prestacions. S’hi esperen amb delit noves descobertes fonamentals que ajudin a comprendre una mica més alguns dels secrets que amaga l’Univers.

National Geographic. Fotografia de Børge Ousland.

  Entre d’altres aspectes que s’han pogut perfeccionar destaca un augment en la seva potència, fet que permetrà, per exemple, que el xoc entre les partícules (bàsicament protons) es produeixi a una energia més gran. Això podria significar l’aparició de noves partícules elementals. Per tant s’obre tot un ventall d’enormes possibilitats que ens podria ajudar a entendre el motiu pel qual la matèria s’imposà a l’antimatèria en els primers instants de l’Univers o la constitució de l’anomenada matèria fosca. El LHC ja ens va donar fa tres anys una gran notícia: la descoberta del bosó de Higgs, la partícula que juga un paper essencial perquè els altres corpuscles puguin tenir massa.
 

  La matèria ordinària només representa el 5% del cosmos. És la que forma les estrelles, els planetes o els mateixos éssers vius. La resta és invisible, és a dir, no emet fotons. La seva naturalesa és encara una incògnita. Són la matèria fosca (un 25% del total) i l’energia fosca (un 70%). La primera només es detecta pels seus efectes gravitatoris i la seva existència és necessària per mantenir les estrelles orbitant al voltant del centre galàctic o les pròpies galàxies a l’interior dels cúmuls. Amb la matèria visible no n’hi havia prou per explicar aquest fet, si suposem (tot fa pensar que és d’aquesta manera) que la llei de la gravetat segueix sent vàlida a grans escales de l’Univers. En pocs mesos o anys podran aparèixer en el LHC partícules fins ara desconegudes, algunes de les quals podrien constituir la matèria fosca? És possible, però també que n’acabin sortint noves incògnites. La ciència és com una nina russa. Un viatge que neix de l'amor al coneixement i que es transforma en quelcom meravellós i inesgotable.

    Si la matèria fosca continua envoltada de misteri, què podem dir de l’energia fosca que va aparèixer fa uns anys de forma sorprenent, quan ningú se l’esperava, la qual ha esdevingut un enigma més gran? Sabem que aquesta exerceix una força de repulsió que fa que les galàxies es desplacin cada vegada més ràpid, allunyant-se progressivament. Però la seva naturalesa no la coneixem, encara.

  

Piero della Francesca. El somni de Constantí.

  La ciència, com gairebé tota activitat humana, té en la curiositat un dels seus fonaments bàsics. Òbviament que cal tota una tecnologia d’allò més complexa per tirar endavant operacions d’aquest tipus, però sense un esperit crític i curiós això no fóra possible. La ciència també és ètica i cultura. Si aquella no tingués un fons humanista ja no seria plenament ciència, sinó que romandria sotmesa a d’altres interessos, com malauradament ha passat (i passa) de tant en tant. La cultura científica té i hauria de tenir encara més en el futur un paper essencial a la nostra societat. La ciència també és estètica. Les imatges, per exemple, que rebem de mons llunyans inconeguts o de més a prop, ja siguin serens o caòtics, ens poden transmetre bellesa o fins i tot un grau elevat de poesia. A vegades no ens calen imatges, n’hi ha prou amb quedar-nos en una teoria científica o en una fórmula matemàtica. Finalment, la ciència ha de ser ben explicada. No n’hi ha prou en comunicar. S’ha de comunicar bé, sense deixar de ser rigorós. En l’època de les noves tecnologies i de la immediatesa cal continuar exercint una bona divulgació científica. Fins i tot poden obrir-se noves perspectives que poden ajudar a entendre amb més profunditat la complexitat del nostre entorn.

    
  Aquest any es presenta apassionant, en particular per la cosmologia. Si més no pel que fa a les commemoracions. És el centenari de la teoria general de la relativitat d’Einstein i els cinquanta anys de la descoberta experimental de la radiació còsmica de fons, l’empremta de la llum que resta de la gran explosió que, a manca d’una teoria millor, fou la que va originar el nostre Univers.

Amor

                                                                                          
                                                                                            Res no val tant com un instant d'amor.

                                                                                                                            Gerard Vergés

  
  Passejant pels camins verds propers a les muralles de Ferrara o de Montblanc, pels seus carrers empedrats i silenciosos, pels parcs i les llibreries de París, pels canals d'Amsterdam o pels molls de Cotlliure un capvespre de novembre de l'any...Són només somnis o alguna cosa va passar? Sentiments i records que fugen i s'apleguen en un racó solitari, a la vora d'un mateix. Avui, però, és un dia de festa i d'alegria: saber que encara penso en tu.
  
  
  Nit. Algú ha deixat encès el llum de l'habitació. Sensació ambigua que es mou entre la presència i l'absència. Un objecte de vidre ha caigut, però no s'ha trencat. En el precís moment que em vaig adonar que t'estimava (com si ho poguéssim saber "exactament"), vas desaparèixer. Quan et vaig tornar a veure ja no sé si t'estimava. Calia escollir entre una cosa o una altra. És com el principi d'incertesa de Heisenberg: no podem saber en el mateix instant i amb precisió què significa l'amor i alhora trobar-te físicament davant meu. Tot fluctua, incerteses omplen l'atmosfera. Si hi ha alguna certesa no es deixa capturar fàcilment. Però els principis són només això: un principi.

Femme au rideau. Édouard Boubat.

  Segons les diverses tonalitats que enclou el blau podem saber la profunditat del mar. En un mateix dia s'hi poden descobrir uns quants canvis de color. Quan sigui de color gris sé que hauré arribat al fons, però em serà impossible tocar el sòl. Quan sigui magenta, seré només la teva absència. Quan sigui negre, sé que t'hauré perdut per sempre.

  En els marges dels camins, de les carreteres o de les vies del tren floreix la rosella o gallaret. Té allò que admiro: marginalitat, resistència i fragilitat. Beneïda contradicció, que no ho és tant, però. 
S'han registrat fins a trenta-quatre noms populars diferents. Et diuen de moltes maneres, però ets única a la vegada. Em commou la teva bellesa i obstinada solitud en els camps de blat. Quan fa vent, les ones et bressolen enmig d'aquest mar de color verd, però la teva mirada rebel es manté ingènua. El fonoll t'observa meravellat. He tornat a pensar en tu.

  No t'he oblidat. M'envoltes. A tot arreu on miro hi ets. He deixat de ser ateu i m'he transformat en un panteista. Però un panteista en l'amor, no en la religió.

  T'abraço i ja no hi ets. T'has ficat dins meu. Però alhora sento una gran buidor. Aquest "buit existencial", com diuen els filòsofs, el porto dins meu, del matí al vespre. A la nit, el silenci el foragita i s'esvaeix només una mica, com el fum d'una flama que s'ha apagat.

  Aquestes muntanyes m'oprimeixen, l'aire no em deixa respirar, la llum que declina m'enlluerna. El lloc hauria de ser un alliberament. A vegades ho és, però ara m'ha fet la mateixa sensació com quan ens quedem sols en una habitació i no sabem què fer. És estrany. Les lleis de la física han estat violades. M'havien dit que sempre es complien. M'agradaria tenir-te al meu costat per explicar-t'ho, però no em creuries.

En un carrer de Ferrara, un dia de finals d'agost de 2014.

  El sol es desfà sobre l'herba. Hi veig alguna cosa que no sé què és. Hauràs tornat? Ve la nit.

  L'absència ha vençut la revolta. Just néixer s'ha fos. Només el sol li podrà tornar la vida. Però no qualsevol, ha de ser una llum molt "precisa". Una llum que limiti amb un principi d'ombra. No hi ha revolta sense amor. No hi ha amor sense revolta. Has marxat i tot em sembla un absurd. Però hem de fer veure que tot va bé i que la vida, en el fons, només pot ser d'aquesta manera. Un ocell ha perdut les ales, però continua volant, cercant el blau.


                                                          
                                          El alma del mundo es como un pájaro herido que sangra en el amor.

                                                                                                                          Jacobo Fijman

La Rosa Blanca

                                A totes les víctimes del nazisme i de qualsevol forma de feixisme.

  
  Tinc davant meu unes quantes fotografies en blanc i negre. Hi apareixen diversos rostres més aviat joves. Són imatges dels anys 1942 i 1943. Així m’ho indica la breu anotació que les acompanya. En una d’elles, per exemple, s’hi veu una noia, situada en el bell mig de la instantània, que parla amb dos nois si fa no fa de la mateixa edat. El seu nom, Sophie Scholl; a la seva dreta, el seu germà Hans; a l’esquerra, un amic comú, Christoph Probst. En una altra fotografia, la mateixa noia, sola, asseguda, llegeix un llibre. Els llibres són una de les seves grans passions. Estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic; en Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han pogut observar consternats el triomf de la misèria humana i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home és també això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar a tot arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. Però aquests estudiants, lúcids i rebels, intentaran trencar l’estat d’hipnosi col-lectiva que el règim nazi havia instaurat. 

  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència “La Rosa Blanca”. No es tracta precisament d’un combat ideològic i polític, sinó que la seva intenció és la de restaurar aquella imatge de l’ésser humà que havia estat bandejada per Hitler; retrobar, en definitiva, els valors de la llibertat i la cultura humanística tan presents en el pensament alemany i europeu. La paraula, entesa en el seu sentit més noble, esdevé l’essència, doncs, d’aquest combat moral. Nits senceres imprimint escrits, petites volves de llum dins la foscor que cobreix Europa des de fa uns anys; la determinació en el missatge que acompanya les seves accions pacífiques venç al temor a una possible descoberta per part d’elements del règim. Després, s’han de difondre aquestes paraules escrites en diversos llocs estratègics de la ciutat, així com també en d’altres poblacions alemanyes.
  

  La lectura d'autors com Sant Agustí, Pascal o Goethe els hi ha deixat una empremta perdurable. És habitual que en aquests escrits s’hi incloguin pensaments atribuïts a diversos escriptors que ja formen part de la cultura universal. No només la literatura els acompanya. La pintura, la música i la naturalesa també els ajuda a sentir-se més a prop de la llibertat. La vida, pensen, no pot suportar més el soroll de les botes militars quan trepitgen els carrers empedrats, els himnes estúpids, les delacions o les detencions. Tot i ésser una minoria ( a la universitat només van rebre el suport moral i actiu del professor de filosofia Kurt Huber) confiaven en un canvi profund de la situació política i social a curt termini que no es va produir. 
  
  
  
  Munic, 18 de febrer de 1943. El dia és estrany. No fa fred. Llueix un sol esplèndid, gairebé primaveral. En Hans i la Sophie han entrat per la porta principal de la Universitat i des de la balconada del primer pis han llançat centenars de papers. Tanmateix ja no han pogut sortir lliurement. Són detinguts. Immediatament, s’inicien els interrogatoris. Fins i tot, en aquestes dures sessions, mantindran una actitud d’allò més digna, sense cap mena de penediment. Finalment, després d’un judici sumaríssim, són condemnats a mort. La sentència s’acompleix en pocs dies. També patiran la mateixa condemna Graf, Schmorell, Probst i Huber. Altres membres de cèl-lules de “La Rosa Blanca”que s’havien format en d’altres ciutats seran o bé empresonats o enviats a camps de concentració. Inge Scholl, germana de Hans i Sophie, mantindrà viva la seva memòria i anys després escriurà un llibre sobre la seva història. 


  
  "Enmig de totes les pèrdues, tan sols una cosa va romandre: la llengua. Aquesta llengua no es va perdre, però va haver de passar a través d’un terrible emmudiment i tenebres, fins a tornar a la llum del dia, enriquida per tot això".
                                                                                                                                 
                                                                                                                        Paul Celan