No hi ha ratolins a l'estepa

  Es posà l’abric i obrí la porta. El vent atiava els flocs de neu com àtoms embogits. Una flamarada d’aire fred el deixà atordit. Part del seu rostre quedà cobert de blanc; els bigotis, insegurs, tremolaven. Del nas vermell, parcialment colgat, només n’emergia la punta. Una cirereta en un mar de nata. Quan es reincorporà, s’eixugà maldestrament els ulls i mirà com s’allunyaven. El carruatge tirat per dos cavalls ja només era un punt insignificant en la immensitat de l’estepa. Tornà a dins la isba i s’escalfà la cua prop del foc que crepitava suaument. L’havien deixat sol, no sabia per quants dies. L’àvia, abans de marxar, li havia preparat una cisterna plena de llet i unes galetes de xocolata que trobaria en un petit armari a sobre del qual hi havia gravat el seu nom amb lletres daurades: Silvestre. Això el feia estar orgullós, però ara se sentia, sobretot, apàtic i malenconiós. No podia deixar de mirar amb tristesa l’angle de la paret on penjava la gàbia buida. No era per fam, tot i que no es pot negar que un canari és un aliment ben suculent. Quan hi era imaginava tota mena d’artificis per capturar-lo. Tanmateix, sempre hi havia alguna cosa que impedia que se’l pogués cruspir. En ocasions l’àvia ja se’n cuidava d’agafar l’escombra i clavar-li un bon clatellot. Era molt tossut i no parava d’intentar-ho un altre cop. Però sempre fracassava. Creia, però, que tot i que no era precisament un gatet bufonet tampoc no era exactament un gatot dolentot.

   
  Piuet, què t’ha passat? Segur que no serà res, et recuperaràs de seguida i en pocs dies tornaràs a casa. Dins de la teva gàbia estimada podràs tornar a menjar aquelles nous i avellanes tan saboroses. En Silvestre encara recorda quan el va veure per primera vegada. L’àvia l’havia trobat abandonat prop d’uns matolls, embolicat amb uns bolquers que gairebé l’ofegaven. Allò que la va sorprendre més fou el seu caparró com una carbassa i que en comptes de plorar, reia. Només amb la seva presència omplia de llum tota l’estança.

  Mai no hagués pensat que el trobaria tan a faltar. La fam és la fam, però en el fons només volia jugar amb ell. La vida és tan avorrida que havia de trobar un sentit a l’existència, en certa manera es veia com un Sísif modern. Com ell, també s’imaginava feliç quan empaitava l’ocellet pel terra mullat o per la gespa del jardí en un dia estiuenc. Què més podia fer un gat enmig de l’estepa a part de menjar-se quatre males herbes, una miqueta de llet amarga o mirar el sol quan desapareix a l’horitzó? De ratolins feia temps que no en veia des de que els estius eren més curts i els hiverns més rigorosos.

   

Fotografia d'autoria no determinada.

  Tot va començar feia dos dies. De primer, en Piuet es va queixar d’una mica de mal de coll. Al cap d’unes hores començà a tremolar i l’àvia, inquieta, li posà el termòmetre. Sí, tenia febre, marcava 48, que per a un canari ja comença a ser una temperatura un pèl alta. Li donà una bona tassa de suc de llimona amb una cullerada de mel i passà la nit embolicat amb una manta ben gruixuda. Però l’endemà al matí no havia millorat. Cap al migdia, la febre s’havia enfilat fins als 50. El groc del seu plomatge i el blau dels seus ulls immensos s’havien diluït. Semblava una flor de mimosa pansida. L’àvia, a la tarda, decidí que calia fer alguna cosa. El metge més proper vivia a uns trenta quilòmetres. Amb el temps que feia, però, no hi arribarien fins ben entrada la nit.

  
  L’endemà, en Silvestre decidí marxar a peu per trobar-se amb l’àvia i en Piuet. Havia parat de nevar i l’alba portà un cel transparent. El sol escombrava la neu i deixava de nou el terra rogenc. L’estepa tornava a ser un paisatge marcià. Tot d’una passà pel seu costat una diligència que conduïa un ratolí amb un barret mexicà. No, no era cap miratge.

-Sí, sóc un ratolí, i tu ets un gatet bufonet. No se’m menjaràs, oi? Ah i el barret el vaig comprar fa un parell de setmanes quan passava per la Rambla de Barcelona. Estic donant la volta al món...

-D’acord, no se’t menjaré, però amb la condició que em portis a cal metge. He de veure sigui com sigui en Piuet  -contestà en Silvestre una mica neguitós.

   
  Hi van arribar quan vesprejava. La isba del metge es dibuixava amb nitidesa dalt d’un petit turó. El ratolí continuà el seu camí. En Silvestre trucà a la porta. Aquesta s’obrí. A contrallum, reconegué el doctor, a qui ja havia vist algun cop. El seu rostre s’havia tornat aspre però encara conservava la mateixa barba panotxa que gairebé li podia servir de levita. El convidà a entrar. A dins no hi havia ningú més...

-On... són en... Piuet i... l’àvia? -digué en Silvestre amb una veu que no semblava que fos la seva.

-Tranquil, estan bé... No els sents com juguen a ping-pong al jardí? En Piuet quan s’ha aixecat del llit, ha trobat a l’altra banda del turó un pinyol d’oliva i un trosset de formatge. No sé com hi han arribat fins aquí. Doncs bé, no ha parat de jugar ni un moment. No deixa de ser estrany fer servir un pinyol d’oliva en lloc d’una piloteta com tothom, oi? Hi ha gent una mica estranya... Però bé, la vida és així, ara cap aquí, ara cap allà...


Nota: La idea inicial d'aquesta història parteix del conte de Katherine Mansfield, "El canari" (inclòs en el volum Un niu de tórtores), i de la narració d'Anton Txèkhov, L'estepa.

L'obstinació de les primaveres

  

  La revolta moral que ens va portar a dir "No mataràs", no ha mort mai. Això ja és una petita victòria. Fa cinc segles, Sebastià Castellio (1515-1563) havia defensat la tolerància religiosa i la llibertat de consciència, abans de Bayle, Locke o Voltaire. L’humanista francès s’havia alçat contra el dogmatisme de Calví, que havia condemnat Miquel Servet a morir a la foguera. No podia haver expressat millor la seva indignació per aquest fet: “Matar un home no es defensar una doctrina, sinó matar un home”*.  Aquest és un límit que no es pot traspassar, en cas contrari és la derrota d’un model de civilització basat en uns drets humans que haurien de ser universals. La llibertat de pensament, per exemple. Alhora fràgil i obstinada, la seva plenitud s'obté, tanmateix, quan porta implícita una responsabilitat que no és altra que el respecte a la dignitat humana. La llibertat d'expressió acaba en el moment que es fa apologia de la violència, de l'assassinat o del genocidi. És llavors quan tornem a estar més a prop d'una societat totalitària que ha bandejat l'amor i la compassió.

  

August Macke. Tunísia (1914).

  Una de les lliçons més terribles que ens va llegar el segle XX va ser comprovar com la cultura no ens salva de l'horror. Però és evident que sense aquesta ens enfonsem encara més en la destrucció i en el caos. És, per tant, un acte de resistència. La primavera àrab tunisiana, amb el seu crit rebel de llibertat, justícia i dignitat, no permetrà un retorn a l'obscuritat. El món que s'anomena lliure no pot abandonar Tunísia. En la seva Constitució, es recorda que el país forma part de la civilització mediterrània. Enmig de la tristesa i el dolor, sempre hi queda una mica de llum. Albert Camus expressava en unes paraules escrites l'any 1940 i publicades a L'estiu, la seva convicció que en una nit freda i pura de febrer, en una de les valls del nord d'Àfrica, els ametllers es cobririen de flors blanques i com aquesta neu fràgil resistiria totes les pluges i els vents de la mar. No tot està perdut.

  

* Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia. Stefan Zweig. Traducció de Berta Vias Mahou. Editorial Acantilado.

La nau que va venir del fred

                                                  
 

Fotografia d'Alfredo de Stefano

En algun lloc de la Terra, o del que queda d’ella, en un mes qualsevol de l’any 6148. La seva superfície és gairebé un immens desert. Tots els dies, tots els mesos semblen iguals. Si us topeu amb algun arbre és simplement fruit de la casualitat. No espereu trobar boscos. Si plou és que Déu ( o el que queda d’ell) ho ha volgut així. Encara segueix sent compassiu. No podia ser d’una altra manera. La lluita per l’aigua és ferotge. Com mil-lenis enrere ho fou la independència política d’algunes regions de la Terra, ara és l’H­₂O pràcticament l’únic tema de conversa entre els seus escassos habitants. Abans (estem parlant de fa centenars d’anys) també ho era per uns quants però la resta no els feia ni cas.

  
  De biblioteques i de llibres es pot dir que ja no se’n troben tampoc. Qui n’aconsegueix un, li pispen de seguida. A falta d’aigua sempre hi ha algú que té la sort de tenir un llibre. Llegir-lo ja és una altra cosa. Així que la literatura, si és que n’hi ha, torna a ser oral. Diuen que al principi fou així. Qui va anunciar allò de l’etern retorn no anava massa errat. El cinema fa temps que s’extingí. Quines imatges es poden crear?  Si ensopegueu amb algun individu que hagi sentit parlar d’un pintor de l’antiguitat anomenat Vermeer podeu estar segurs que es tracta d’un autèntic miracle. En el seu quadre, Dona llegint una carta, que s’havia conservat durant segles en una ciutat anomenada Amsterdam, més d’una, de dues i de cinc persones us diran:

–Què és la lectura? Què és una carta?

–Però de ben segur que haureu sentit a parlar en algun moment de la vostra vida què era un mail? -afegireu.

–No. Això és massa antic. S’ha de viure el present. La vida és curta i s’ha de gaudir amb una intensitat sense límits -us respondran.

  Tanmateix, quan es tracta de la lluita per l’aigua, la resta esdevé secundari. Però n’hi ha alguns que utilitzen això i altres coses per negar la resta i tot el que faci olor de cultura, ja sigui la popular o l’elitista. Obliden però que en temps immemorials es parlava justament de la cultura de l’aigua. La memòria és tan feble...

   En un racó de l’Àfrica. Ja no se’n diu així, però. Tothom n’ha oblidat el nom, gairebé des del mateix dia que la van deixar penjada. Al voltant del riu Níger, una parella s’aixopluga del sol, immens i ferotge. El sol sempre hi és, només se’n va a les nits, que són més curtes que mai; la Lluna ja no s’atreveix ni a sortir. Els moments d’intimitat són també escassos. El noms d’aquesta parella com el de tots els individus poden canviar. Un dia s’aixequen amb un nom i l’endemà en tenen un altre. Avui els batejarem com Adam i Eva. No busqueu simbolismes de cap mena. Us ho prometo, es diuen d’aquesta manera, almenys durant 24 hores.

    
 

A. de Stefano

Tot d’una, en el precís moment que el sol s’ha convertit en una bola vermella incandescent, un petit objecte volador aterra damunt  la superfície vaporosa, prop de l’únic arbre que hi ha per aquells ravals i que dóna ombra a la nostra parella.

–L’anem a veure? -exclama l’Eva.

­–No sé, pot ser perillós -afegeix l’Adam.

–Sembla inofensiu -diu ella sense immutar-se.

  Així que en un parell de minuts ja els teniu prop de la nau circular que no feia ni dos metres de diàmetre per un d’alçada. En un lateral, hi ha una xapa de ferro rovellat mal fixada amb una inscripció que només diu: Voyager I.

–Adam, em sona aquest nom -diu l’Eva-. Em sembla que el vaig llegir en algun llibre de text a l’escola, ja fa molt de temps. Era l’únic llibre que existia. Encara me’n recordo, estava sempre ple de pols. Quan hi tocava el sol, però, era un moment màgic.

­–No l’he sentit mai aquest nom ni m’interessa -contesta asprament el seu company-. L’escola, per a mi, fou una autèntica pèrdua de temps. La millor escola és la vida. Encara que sigui aquesta vida.

  Tot seguit l’Eva dóna un parell de cops febles a l’única porta de la nau, com si demanés permís per entrar. No contesta ningú. Hi entren. És fosc, com si la nit hagués tornat de cop. A dins fa un fred que pela; d’on ha vingut aquesta nau? Encenen un llumí, l’habitació és buida, només en un racó hi ha una placa metàl-lica que conté una sèrie de dibuixos, entre els quals les figures d’un home que sembla dir “hola” i una dona.

–Tenen una semblança amb nosaltres -diu l’Eva.

–Sí, potser sí -contesta l’Adam amb certa desgana.

  L’Eva pitja un botó que està just al costat de la placa i comença a sonar una melodia.

–Què és això? -diu l’Adam amb sorpresa.

–Em penso que durant molt de temps en van dir música, però no ho sé segur. Tot va tan ràpid en aquest món que tenint-ho tot ens quedarem sense res...

  Quan ho deia, l’Eva estava observant una petita pantalla que estava just al darrera de la placa on hi havia escrit un nom amb lletres blaves, però que només s’ha mantingut durant uns breus segons. Un dia després quan ho recordava li va semblar que posava Benetton, Beethoven o alguna cosa així. Però ja no era l’Eva, ara es deia Giulietta.

                                                         

                                                                                                                             

Rembrandt i Pascal podien haver-se trobat

Fotografia d'Alec Soth.

  A vegades, en un moment en el qual hom està abstret i no sap què fer, és divertit, entre d'altres possibles ocurrències, imaginar sobre què pensarien i com hauria estat l'obra de determinats personatges històrics si fossin contemporanis nostres. "L'esperit" de l'època és fonamental en la concepció artística d'una determinada obra o bé en el fons allò essencial que es vol mostrar, a saber, la problemàtica existencial de l'home, de fet no experimenta grans variacions històriques? Fixem la mirada sobre Rembrandt (1606-1669) i Blaise Pascal (1623-1662); contemporanis d'un segle, el XVII, de canvis extraordinaris pel que fa a la concepció de l'home i de la cultura.

  Si Rembrandt i Pascal haguessin viscut al segle XX, probablement hauria pintat el primer una tela de color negre lleugerament il-luminada en algun punt i tot seguit hagués callat. Hauria seguit, però, la tendència abstracta i avantguardista del segle passat o bé hauria experimentat de forma realista amb la figura humana i amb el seu propi rostre? Fóra agosarat dir que el Rembrandt del XX el trobem, de fet, en Picasso?
  El segon, Pascal, després d’uns instants de reflexió, hauria afirmat que per res del món no renunciaria a la seva frase on afirmava: "El silenci d’aquests espais infinits m’espanta", com també hauria mantingut, probablement,  allò essencial d'altres reflexions a l'entorn de la misèria de l'home davant del més petit i del més gran. 
  Malgrat el salt endavant que hem experimentat en el coneixement sobre el cosmos i de nosaltres mateixos, la sensació d'aïllament i d'incertesa no s'ha apaivagat. Són dos artistes absolutament vigents. Cadascú en el seu àmbit, però essencialment buscaven el mateix.
  Pel que fa a la seva visió sobre l’home, Pascal hagués pogut anar més enllà i, tot i admetre la fragilitat humana, afirmar que el pensament ens ha traït? Havíem de pensar d’una altra manera, buscar amb major esforç una intimitat, per feble que fos, entre pensament i ètica? Com hauríem hagut de pensar?
  Si haguessin viscut al segle XX, potser haurien conegut també la música de Mahler, que ja no era una música del seu temps, sinó que apuntava a un futur proper: haurien de passar totes les tragèdies del segle passat. Les paradoxes ja hi eren; l’amor, l’odi, la solitud. La foscor per tornar entrar a la llum i viceversa. La vida segueix, tanmateix. És la única certesa. Com la mort.

 

Rembrandt (1648). Museu Albertina ( Viena)

  És potser en els seus dibuixos i gravats on de forma més  intensa Rembrandt descriu allò "sagrat" en els  aspectes més quotidians. Com la condició humana més “pura” s’instal-la al nostre voltant, en les persones més pròximes, en els objectes més banals. A partir d’uns simples traços crea imatges on s'hi percep una compassió i una tendresa extraordinàries.
  Rembrandt creava per pura diversió o bé per intentar esbrinar unes quantes veritats sobre l’home? Què som els humans en el fons? Un ésser que li fa mandra exercir la seva bondat i per això mostra mil rostres? Per moments no és feliç i quan, per casualitat, troba la joia no sap què fer-ne. El pintor holandès, malgrat tot, s'entrega a la creació artística fins a l'extenuació. L'art omple totalment la seva vida. Vida i art es confonen. El mou ( com Dostoievski) una idea per damunt d'una estètica. Com diu d'ell Ernst Gombrich, a la seva imprescindible Història de l'art: "Com Caravaggio, apreciava la veritat i la sinceritat per damunt de l'harmonia i la bellesa."
  
  
  En els seus autoretrats, Rembrandt s'hi dibuixa, sobretot en la seva edat adulta, com un ésser humà real, sense artificis. No li interessa la bellesa. Quan els contemplem, estem mirant un ésser humà universal, però concret alhora, si en podem dir-ne així. Un home que travessa tots els segles fins arribar al nostre. Ens interpel.la sobre moltíssimes coses i ens obliga a fer unes preguntes que no tindran resposta. Potser això no té massa importància. Per elles mateixes, les preguntes ja ens enlluernen. És interessant seguir la seva evolució: l'orgull de quan era jove fins quan entra en un procés de decadència física, sense renunciar a una certa dignitat.


  Pascal, en canvi, fou un home de salut delicada i va morir jove, als 39 anys. El pensador francès subratlla el seu anihilament del jo per arribar a una mena d’entitat superior. Intenta conèixer Déu, abraçar-lo, però s’acaba trobant amb l’ésser humà i la seva misèria. S’acaba trobant a ell mateix. Per molt que intentem conèixer l’inconegut tornem sempre dins de nosaltres mateixos, en el nostre entorn més immediat, en la diversitat, tanmateix, que implica tota existència. Potser per què l'inconegut més sorprenent es troba dins nostre. Hem d'entendre la condició humana com a quelcom excepcional, un miracle fortuït? No som superiors als altres animals. Només cultivem algunes coses com aquests en cultiven d'altres. El sentiment de superioritat és absurd. L'orgull i la humilitat poden conviure en l'home d'allò més bé.
  És a través del nostre interior que parteix el fil que remet al coneixement i a la relació amb l’altre. Pascal reivindica les raons del cor, una via del coneixement que havia quedat en certa manera arraconada pel pensament occidental. Aplica un mètode diferent per a cada disciplina del saber. Amb la raó només no anem enlloc, si més no no ho podem copsar tot amb absoluta plenitud, ens cal la intuïció. 

  Pascal, a més, fou un gran escriptor. Nietszche i Camus, dos artistes que no creien en Déu, tanmateix s'hi sentiran propers. Un precedent dels existencialistes?  Pascal és com el foc, si t'acostes massa et cremes, però no pots deixar d'escalfar-te. Com passa també amb el pensador alemany, un altre gran escriptor.
Amb tota la càrrega d'asceticisme i de senzillesa emprèn una aventura
intel-lectual i espiritual envers allò inconegut, insondable, que no deixa, però, de ser. Aquesta travessia que parteix de l’home el porta cap el mateix home, amb les seves temors, contradiccions i petiteses però també amb tota la majestuositat que impregna l’ésser. El seu anàlisi pot semblar amarat de tristesa i de pessimisme però també d'una sinceritat i d'una lucidesa que arriben a corprendre. L’home, inserit entre dos infinits incomprensibles, és essencialment tràgic. En tot plegat, però, hi apareix la mesura. Cal saber conviure en el límit, sense traspassar-lo mai. En la seva recerca d’absolut, l’home no pot defugir, tanmateix, el sentit de la terra i la seva dissort.

  PD. Es dóna per descomptat que Pascal i Descartes es van trobar a finals del mes de setembre de 1647 en una església de París. És possible que s'haguessin pogut trobar Pascal i Rembrandt? És força improbable, ja que malgrat ésser contemporanis, cap dels dos va sortir del seu país. És més lògic que Rembrandt s'hagués pogut trobar amb Descartes, quan aquest va emigrar a Holanda i hi va viure durant 20 anys, però això no està detallat enlloc. Allò més normal és que ignoressin l'existència de l'altre. Però, si s'haguessin trobat, podien haver parlat de Pascal? Si ho haguessin fet hauria d'haver-se produït entre els anys 1647 i 1649, any que Descartes deixa Holanda i se'n va a Suècia, on moriria un any després.



Bibliografia:


 Pascal: ciencia y creencia. Alicia Villar. Ed.Cincel 
(És un llibre exhaurit, com gairebé tots els d'aquesta col-lecció dedicada a filòsofs i a corrents filosòfics, d'una extraordinària qualitat i amenitat. Com sempre, si més no alguns, es poden trobar encara en biblioteques o potser en llibreries de vell o d'antic).

El arte o la vida. El caso Rembrandt . Tzvetan Todorov.  Ed. El Vaso Roto.