Fotografia d'Alfredo de Stefano |
De biblioteques i de llibres es pot dir que ja no se’n troben tampoc. Qui n’aconsegueix un, li pispen de seguida. A falta d’aigua sempre hi ha algú que té la sort de tenir un llibre. Llegir-lo ja és una altra cosa. Així que la literatura, si és que n’hi ha, torna a ser oral. Diuen que al principi fou així. Qui va anunciar allò de l’etern retorn no anava massa errat. El cinema fa temps que s’extingí. Quines imatges es poden crear? Si ensopegueu amb algun individu que hagi sentit parlar d’un pintor de l’antiguitat anomenat Vermeer podeu estar segurs que es tracta d’un autèntic miracle. En el seu quadre, Dona llegint una carta, que s’havia conservat durant segles en una ciutat anomenada Amsterdam, més d’una, de dues i de cinc persones us diran:
–Què
és la lectura? Què és una carta?
–Però
de ben segur que haureu sentit a parlar en algun moment de la vostra vida què
era un mail? -afegireu.
–No.
Això és massa antic. S’ha de viure el present. La vida és curta i s’ha de
gaudir amb una intensitat sense límits -us respondran.
Tanmateix, quan es
tracta de la lluita per l’aigua, la resta esdevé secundari. Però n’hi ha alguns
que utilitzen això i altres coses per negar la resta i tot el que faci olor de
cultura, ja sigui la popular o l’elitista. Obliden però que en temps
immemorials es parlava justament de la cultura de l’aigua. La memòria és tan
feble...
En un
racó de l’Àfrica. Ja no se’n diu així, però. Tothom n’ha oblidat el nom,
gairebé des del mateix dia que la van deixar penjada. Al voltant del riu Níger,
una parella s’aixopluga del sol, immens i ferotge. El sol sempre hi és, només
se’n va a les nits, que són més curtes que mai; la Lluna ja no s’atreveix ni a
sortir. Els moments d’intimitat són també escassos. El noms d’aquesta parella
com el de tots els individus poden canviar. Un dia s’aixequen amb un nom i
l’endemà en tenen un altre. Avui els batejarem com Adam i Eva. No busqueu
simbolismes de cap mena. Us ho prometo, es diuen d’aquesta manera, almenys durant
24 hores.
A. de Stefano |
–L’anem
a veure? -exclama l’Eva.
–No
sé, pot ser perillós -afegeix l’Adam.
–Sembla
inofensiu -diu ella sense immutar-se.
Així que en un parell de minuts ja els teniu
prop de la nau circular que no feia ni dos metres de diàmetre per un d’alçada. En
un lateral, hi ha una xapa de ferro rovellat mal fixada amb una inscripció que
només diu: Voyager I.
–Adam,
em sona aquest nom -diu l’Eva-. Em sembla que el vaig llegir en algun llibre de
text a l’escola, ja fa molt de temps. Era l’únic llibre que existia. Encara
me’n recordo, estava sempre ple de pols. Quan hi tocava el sol, però, era un
moment màgic.
–No
l’he sentit mai aquest nom ni m’interessa -contesta asprament el seu company-.
L’escola, per a mi, fou una autèntica pèrdua de temps. La millor escola és la
vida. Encara que sigui aquesta vida.
Tot seguit l’Eva dóna un parell de cops
febles a l’única porta de la nau, com si demanés permís per entrar. No contesta
ningú. Hi entren. És fosc, com si la nit hagués tornat de cop. A dins
fa un fred que pela; d’on ha vingut aquesta nau? Encenen un llumí, l’habitació
és buida, només en un racó hi ha una placa metàl-lica que conté una sèrie de
dibuixos, entre els quals les figures d’un home que sembla dir “hola” i una
dona.
–Tenen
una semblança amb nosaltres -diu l’Eva.
–Sí,
potser sí -contesta l’Adam amb certa desgana.
L’Eva pitja un botó que està just al costat
de la placa i comença a sonar una melodia.
–Què
és això? -diu l’Adam amb sorpresa.
–Em
penso que durant molt de temps en van dir música, però no ho sé segur. Tot va
tan ràpid en aquest món que tenint-ho tot ens quedarem sense res...
Quan ho deia, l’Eva estava observant una
petita pantalla que estava just al darrera de la placa on hi havia escrit un
nom amb lletres blaves, però que només s’ha mantingut durant uns breus segons. Un
dia després quan ho recordava li va semblar que posava Benetton, Beethoven o
alguna cosa així. Però ja no era l’Eva, ara es deia Giulietta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada