dimecres, 22 de març de 2017

El pensament de migdia




Ralph Waldo Emerson deia: “Si vols ser estimat, estima la mesura”.  

Justament la mesura, encara que pugui semblar contradictori, és essencial a la revolta. La que va proposar, per exemple, Albert Camus, per fer front a la desmesura del món, a la perversió de moltes revolucions que van prioritzar la fi per sobre dels mitjans.

La revolta, la mesura, formen part de l'anomenat pensament de migdia. És un terme usat per Camus, en certa manera inspirat per Nietzsche. És una aposta per la unitat, la vessant creativa de l'ésser humà i és conscient dels límits. Així mateix rebutja l’absolut i la desmesura.

La revolta, doncs, defensa la vida, no la mort, es compromet a lluitar contra la servitud, la mentida i el terror. És favorable, òbviament, a la llibertat, però no d'una llibertat total, aquella que no té en compte la justícia i la compassió. No és permès el matar.  


La revolució, en canvi, desitja la totalitat, és nihilista, només actua amb l’esperança d’arribar a ser i només sap destruir. “La revolució, obeint el nihilisme, s’ha girat, en efecte, contra els seus orígens revoltats”.

El revoltat demana una llibertat per sí mateix, però no reclama el dret de destruir l’ésser i la llibertat de l’altre. La revolta és amor i fecunditat.
 

Què ens aporta la revolta? “La revolta, enfrontada amb la Història, afegeix que en lloc de matar i morir per produir l’ésser que no som, hem de viure i fer viure per crear el que som”.
 

"Jo em revolto, aleshores som”. El jo compromès amb la col-lectivitat: “En l’experiència absurda, el sofriment és individual. A partir del moviment de revolta, té consciència de ser col-lectiu, és l’aventura de tots” ( Aquesta evolució s'observa amb el pas de L'estrany a La pesta, les seves dues obres de ficció més emblemàtiques).
 

L’art, com a creació, s’apropa a la revolta. La revolta és creadora d’universos. Aquesta té una exigència estètica. Si la revolta pot fonamentar una filosofia serà una filosofia dels límits. Ètica i estètica no es poden separar.

 

Nicolas de Staël. Le soleil (1952).


“El fi justifica els mitjans? És possible. Però qui justificarà el fi? Aquesta qüestió que el pensament històric deixa pendent, la revolta hi respon: els mitjans”. Aspecte fonamental de l'obra camusiana i del moviment de revolta que es percep com a tal.


Més enllà dels nihilismes, de la injustícia, de la tirania i del terror, retrobarem l’amor, tornarem a estar en acord amb la Terra: “En el migdia del pensament, el revoltat rebutja així la divinitat per compartir les lluites i el destí comuns. Escollirem Ítaca, la terra fidel, el pensament audaç i frugal, l’acció lúcida, la generositat de l’home que sap”...


Superació del nihilisme. “Amb el “tot és permès” comença vertaderament la història del nihilisme contemporani”. El nihilisme no solament és desesperació i negació, sinó "sobretot voluntat de desesperar i de negar”. Assassinat i revolta són contradictoris. Com sortir del nihilisme? Com fer front a la violència del món contemporani?


De quina manera cal lluitar contra una epidèmia o contra un tirà sense esdevenir un mateix un empestat? És una de les preguntes formulades per Camus i que d’alguna manera és el nucli essencial del seu drama Els justos.


“Per conquerir l’ésser, cal partir del poc ésser que descobrim en nosaltres i no negar-lo en profit d’un ésser imaginari. Cal rebutjar ser Déu. Només hem d'aprendre a viure i a morir”.


La llibertat i la justícia s’haurien de limitar mútuament: “La llibertat absoluta fa burla de la justícia. La justícia absoluta nega la llibertat. Per a ser fecundes, les dues nocions han de trobar l’una en l’altra el seu límit”.


“Caldria utilitzar un llenguatge clar a fi de no espesseir la mentida universal, apostar per la felicitat enfront del dolor dels homes”.


En un article publicat a Combat (4-11-1944) reivindica la puresa en l’acció, a partir d’un escrit de Jean Guéhenno. Amb quina celeritat confonem tot sovint el fi i els mitjans utilitzats. No tot s’hi val per aconseguir la felicitat dels homes. Hi ha una aposta per la dignitat humana. “La puresa no és mai un desert”, acaba dient l'autor en llengua francesa nascut a Algèria.


Jean Guéhenno és gairebé un desconegut en el nostre país. I és una llàstima. Sinònim d'escriptor compromès, fou redactor de les revistes Europe i Vendredi. Humanista, pacifista i moralista, en el sentit il-lustrat de la paraula. Per a ell, "La revolta és la noblesa del pobre". Segons Herbert Lottman va ser un escriptor "preocupat per l'home per damunt de qualsevol abstracció".


Tornem a Camus. A L’estiu (al capítol titulat L'enigma), ens diu: "En el més fosc del nostre nihilisme hi cerco tan sols raons per depassar-lo. I no pas per bondat ni per una rara elevació de l’ànima, sinó per una fidelitat instintiva a la llum on sóc nat i en la qual, després de mil-lenis, els homes han après a celebrar la vida fins i tot enmig del sofriment”.
 

En la mateixa obra (en el capítol L’exili d’Helena) hi trobem: “Refusar el fanatisme, reconèixer la ignorància, els límits del món i de l’home, el rostre estimat, la bellesa, en fi; heus ací el terreny on aconseguirem els grecs”. Retrobar l'equilibri enmig de la desmesura de la raó.

En la creació de l'Univers s'entreveu una revolta. La creació és revolta i la revolta, com hem vist, només pot ser creadora. Hi ha moments d’extrema violència, però sempre s’acaba trobant un equilibri, un ordre; fins i tot en processos que semblen irreversibles. La creació de vida no podria donar-se amb excessos, hi ha moments en què la mesura s’avé d’una manera eficient.

Acabem, altre cop, amb Emerson: “Tot excés causa un defecte; tot defecte causa un excés... La moderació és la garantia de la vida”.
 


 Les paraules de Camus esmentades en el text s'han extret de les seves obres següents:

 

-L'home revoltat. Traducció de Joan Fuster i Josep Palacios. Editorial Empúries.

-Noces. L'estiu. Traducció de Lluís Calderer. Edicions 62.

-Crónicas (1944-1953). Traducció d'Esther Benítez. Alianza Editorial.
 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada