dimarts, 20 de desembre del 2016

L'atzar



Fotografia de Vivian Maier.
   "Atzar és una paraula buida de sentit, res no pot existir sense que hi hagi una causa", deia Voltaire. Tanmateix, com explicar el perquè en un moment concret, d'entre milions d'instants que formen una vida, dues persones coincideixen, es troben, després de molts anys sense veure's? És, simplement, per una qüestió de probabilitat? Certament, en tot procés que es dóna a la natura, mentre hi hagi una probabilitat, encara que sigui molt minsa, un fenomen pot tenir lloc. Fixeu-vos: un minut abans, un gir en la direcció contrària i l'encontre esmentat no s'hagués produït. Mai? Bé, sempre hi pot haver una nova oportunitat... Però si davant d'aquests actes aparentment casuals, ho expliquem per una causa, no fóra agosarat dir tampoc que, tenint en compte això, tota casualitat és fruit de la causalitat? Estem dient que d'alguna manera ja hi havia una intenció de trobar-se? Hi ha una gradació en l'atzar? Fem volar una mica la imaginació. Suposem que existeix un atzar “tebi”, en el qual hi intervenen causes "finíssimes", i d'un altre que podríem qualificar de “fred”. El primer fóra aquell darrere del qual no solament hi esmerces tots els desitjos perquè es compleixi, sinó que s'hi treballen unes condicions precises per tal que una trobada, com la que abans he apuntat, pugui reeixir (tot i que moltes vegades aquest esforç acaba en un fracàs rotund).
  Sovint, però, és l’atzar "fred" el que s’acompleix; és, diguem-ne, una acció més "natural". Són unes circumstàncies especials les que l'afavoreixen, i pugui tenir lloc, doncs, el fet en qüestió. No ve donat per una causa determinada (si més no és ignorada totalment), simplement s’esdevé i això és tot. Sorgeix quan menys t'ho esperes.

  
   L'atzar, malgrat tot, està inscrit en un nivell profund de la natura? N'ignorem, si existeixen, unes causes, potser encara ocultes? Només falta que s'esdevinguin unes circumstàncies determinades, preses amb exactitud, perquè aquell s'acabi activant...En la formació de l'Univers, de la pròpia matèria, de quan les molècules es van unir per formar organismes vius..., les partícules ja disposaven de la capacitat per combinar-se o transformar-se en quelcom de més complex? Sembla bastant lògic, tot i que, molts cops, ha fet falta un fet fortuït perquè això es produeixi (un exemple és l'aparició, després d'un llarg procés evolutiu, de l'espècie humana, gràcies, en bona part, a la desaparició dels dinosaures; un altre fóra el petit dèficit d'antimatèria enfront de la matèria en els primers moments de l'Univers). Aquest fet fortuït és un misteri o simplement es tracta d'això, d'un fet fortuït? De quina manera l’atzar ha determinat els processos cosmològics? L’atzar treu el cap en el mateix moment del naixement del cosmos o sorgeix a mesura que aquell va evolucionant i comencen a donar-se un ventall més ampli de probabilitats? 

Fotografia d'André Kertész.
 
  La ciència, i l’atzar (com a part fonamental d'aquesta, si es vol) són suficients per explicar la realitat? Segons Max Planck, científic de prestigi, un dels pares de la física quàntica, "la natura prefereix els estats més probables als que no ho són"*. I per què un estat és més probable que uns altres? La causalitat fracassa quan vol explicar estats que atenyen, per exemple, a la física atòmica i nuclear. També a aspectes puntuals de la conducta de l'ésser humà. Al cosmos encara molt desconegut de les emocions humanes. 



 * El coneixement del món físic. Max Planck. Traducció de Jaume Gascon. Edició a cura de David Jou. Edicions 62.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada