El millor dels mons possibles

 
  
                    Un tomb (breu) per l'actualitat del món, abans d'acabar l'any
  

  

Derrière la gare Saint Lazare (París,1932). Cartier-Bresson.

  - Darrerament he reprès una qüestió que sempre m'ha intrigat: per què una part (no minoritària) de l'esquerra té com a referents, o com a mínim és comprensiva amb determinats personatges com Castro, Chávez o fins i tot amb un Che probablement massa mitificat i explotat (inclús pel capitalisme)? N'hi ha prou amb ser revolucionari i antiimperialista (encara que no se sigui massa demòcrata) per desvetllar tal fervor? Quan la llibertat i la justícia no conviuen en una justa proporció, pot aquesta esquerra seguir aixecant la bandera de la llibertat i la justícia, precisament? Combatre una dictadura (sigui la que sigui) per posar-ne una altra no té massa sentit, certament.
   Em sento proper a una esquerra humanista, aquella que és més sensible a una ètica de la política i de l'existència, defensora convençuda de la dignitat humana. No he sentit mai Castro com un referent, però en canvi sí Havel, Camus, King, Orwell o Simone Weil, per exemple. A una revolució com la que va emprendre el mandatari cubà i que derivà, finalment, en un règim de forts tics dictatorials, Albert Camus, a L'home revoltat, hi oposa la mesura d'una revolta del límit, creadora, que "defensa la vida, no la mort, es compromet a lluitar contra la servitud, la mentida i el terror". ( El Punt-Avui, 7-12-16).

  - A Àustria han guanyat finalment els Verds, amb el seu candidat Van der Bellen, i han aconseguit frenar l'extrema dreta. Gran notícia, sens dubte. Però no cal confiar-se; altrament seria un error. Cal estar amatents. El candidat ultra (per cert, d'un partit que en les seves sigles porta el nom de liberal. D'això només pot qualificar-se, com a mínim, d'una broma de mal gust, anàleg al cas del partit xenòfob holandès, de nom Partit per la Llibertat!) ha obtingut més del 46% dels vots. És una quantitat que no es pot menysprear, al contrari. Caldrà fer les coses molt bé en endavant, amb cura, però també amb determinació. Això vol dir no renunciar a enfortir els llaços de llibertat, generositat i solidaritat, en què la qüestió social sigui prioritària ( extensible al conjunt de la Unió Europea). Esperem que unes idees tan infaustes i negatives per la convivència com les que representa aquest partit extremista no s'imposin a la pàtria d'Stefan Zweig o de Ludwig Wittgenstein.

-  A Itàlia, Renzi ha perdut el referèndum. Ell mateix l'havia convertit en una qüestió gairebé personal. Un error. Ha dimitit, doncs. Si en unes noves eleccions, un partit euro-escèptic obté la governabilitat del país, el projecte europeu podria trontollar encara més. Des de Brusel-les, però, els costa ser autocrítics. No els hi aniria malament atenuar un pèl una supèrbia que no porta enlloc. Més aviat evoca a l'enfrontament. D'aquesta manera no s'afavoreix la mateixa idea d'Europa, ni els valors radicalment democràtics. L'agenda social i ecològica segueix no sent prioritària, afavorint altres interessos. Una llàstima.

- A Síria, continua la guerra. El dolor és immens. Només els qui se'n beneficien, sobretot econòmicament, podran seguir dient: "Sí, les guerres ens van molt bé, no podem deixar-les". Hi seguiran morint innocents, i el món, una part del món, clamarà en va; l'altra es continuarà amagant rere una cortina de silenci i de vergonya.

- Dos esdeveniments que es van produir fa trenta anys han tornat a l'actualitat en els últims dies: Txernòbil, i l'assassinat del que va ser el primer ministre suec, Olof Palme. 
  1986 fou un any que difícilment s'oblidarà justament per fets com aquests, o d'altres com l'explosió del Challenger. Fou també l'any que ens visità el cometa Halley. 
  Però centrem-nos, en primer lloc, en Txernòbil, la pitjor catàstrofe nuclear de la història. Finalment s'han acabat, després d'anys de treball, les tasques per segellar el quart reactor de la central amb un gegantí sarcòfag i que substitueix l'anterior, ja envellit i potencialment perillós. Aquesta nova construcció haurà de garantir la seguretat durant cent anys. Però, i després, què? L'accident (del qual potser mai no en sabrem tota la veritat) ja ha hipotecat, des dels moments immediatament posteriors a la fuita radioactiva, el futur d'una àmplia zona, amb diversos isòtops radioactius durant milers d'anys. 
  Palme, pacifista, crític amb les guerres i amb els règims dictatorials i racistes, contrari a les polítiques de proliferació nuclear...Un personatge incòmode per molts, vaja. Per tot això s'havia creat moltíssims enemics. Pensem que estem en una època on encara continuava la lluita entre els dos blocs. No se'n determinà l'assassí amb certitud, i menys el motiu real d'aquest crim. Ara s'ha decidit reobrir la investigació; però s'arribarà a saber, ara sí, la veritat autèntica?  

- Mirant una mica més enllà, en les properes setmanes, ja dins del 2017, amb Trump al capdavant de la major potència del planeta. És per sentir-nos esperançats? Encara pensem que vivim en el millor dels mons possibles? D'acord, Leibniz pecà d'optimisme amb aquesta frase, però no ignorava la presència del mal en el món. Tanmateix, observant el futur més immediat, no podem deixar de preguntar-nos si la possibilitat d'un món millor s'esvaeix per moments...El consol és saber que una recta ni una exponencial no determinen el comportament humà ( ni les col-lectivitats, ni tampoc la política mundial); més aviat aquest s'assembla a una funció sinus, per exemple. Mai les caigudes no són definitives. Per sort. Així que, ànims i endavant.