La cadernera

Leningrad, febrer de 1939.

 

   

  A l’hora que se’l van endur, la llum declinava i el cel era d’un blau cobalt. Atordida, només vas tenir temps de proferir un gemec estèril. Allà baix, en la fosca, una porta es va tancar, desoladament. Després, el silenci. Han passat tres mesos i encara no saps si el teu fill és viu o és mort. Als vespres, la teva única companyia és una cadernera d’ulls brillants. El groc de les ales, però, té el matís de l’or vell. 
  Cada dia t’aixeques a la mateixa hora. És de nit, encara. Et contemples al mirall. N’apartes la mirada, no et reconeixes. Surts al carrer, fa fred, la neu és tendre. La boira s’estén pels carrers estrets, prop del Neva, com una música monòtona. Travesses el pont; el riu és una taca negra, espessa. Més enllà, el NKVD. Una bombeta s’encén. Les xemeneies de les fàbriques expulsen el primer fum del dia. 

   

Anna Akhmàtova (1889-1966).

  Davant la presó, un edifici de maons en forma de creu, ja s’hi apleguen algunes de les dones. N’hi ha dues o tres que hi vénen per primer cop. Els soldats, vora la porta principal, són com ànimes mortes. Els ametllers encara no han florit. Un til-ler té el tronc escapçat. Algú ha escrit un poema. Més tard te’l donarà, amb el puny tancat. A frec d’una llum mísera el llegiràs, però no ho facis en veu alta.

  Una noia de pell bruna no sap res del seu germà. El seu nom és Eva. És l´única que va amb els llavis pintats, d’un vermell tipus venecià. Ho fa des de que algú li va dir puta. Després del que ha vist, no vol tenir fills. 

  Els teus llavis, en canvi, són morats. Prop teu, una dona té la faç noble, com d’antiga deessa grega. T’ha dit que escriu poemes, el seu nom és Anna Akhmàtova i també espera. Li demanes, en veu baixa, si tot això ho podrà descriure, i et respon: “Sí, puc”. 

  La presó tanca, són les sis. Avui tampoc no hi ha notícies. La llum d’un fanal revela els rostres. Prefereixes mirar l’ombra. 

  Quan has arribat a casa, la cadernera panteixava. El seu cor, de la mida d’un pinyol d’oliva, s’ha convertit en una pedra. No has plorat, ja no et queden llàgrimes. La porta de la gàbia estava oberta, com sempre. Sobre els terrats, el cel tornava a ser d’un blau cobalt.

  PD: Aquest relat parteix de l'experiència real viscuda per Anna Akhmàtova i que descriu en el seu impressionant Rèquiem. Vol ser un record no només a ella (en els dies que es compleixen els cinquanta anys de la seva mort) sinó també a totes les dones que lluiten per la dignitat humana.