El pacifisme

  Ser un pacifista radical pot arribar a ser immoral en determinades situacions? Si existeixen suficients proves que en un determinat país s'hi cometen greus violacions dels drets humans i s'atempta contra els sectors més vulnerables de la població, una intervenció militar fóra en aquestes circumstàncies un acte injust i immoral? Quan els mitjans pacífics de negociació s'han exhaurit totalment, s'ha d'acceptar una acció militar per què s'aturi l'agressió contra innocents, sense preveure'n, però, les conseqüències? El sofriment dels innocents és injust i injustificable, d'acord. Però si s'aconsegueix aturar la violència ( que no ho sabem) és justificable la utilització de mitjans violents? En casos concrets té raó de ser el pacifisme dit bel-ligerant? La lluita per la pau no és en el fons una lluita per la justícia i la dignitat de tothom, en especial de les víctimes civils? Després de la lliçó que ens va deixar el segle XX, amb els seus episodis de crueltat i de barbàrie, per exemple, com pot ser possible encara que permetem el sofriment i el dolor? Què fer? Com ho hem de fer?
 
  A mitjans dels 90, quan feia un temps que havia esclatat la guerra de Bòsnia, amb imatges que no vèiem a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, el mateix concepte de pacifisme es va haver de replantejar. De sobte van tornar a aparèixer conceptes com genocidi o deportació. Calia tornar a pensar què significava ser pacifista quan faltaven pocs anys per acabar el segle XX. Semblava ingenu oposar-se únicament a la guerra i a una intervenció militar quan es cometien greus violacions dels drets humans sobre la població civil. El pacifisme bel-ligerant semblava un oxímoron, però no es podia entendre si no servia a una certa idea de solidaritat i de justícia. El sofriment d'un infant, per exemple, no es pot suportar; si no estem deixant que mori una petita part de nosaltres.