dissabte, 12 de novembre de 2016

De llum i d'ombra



 

  Ryszard Kapuscinski comença un dels seus llibres més celebrats, Eben, amb aquestes paraules: El primer que salta a la vista és la llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol. Tan sols ahir, un Londres tardorenc amarat de pluja. Un avió regalimant. Vent fred i foscor. Mentre que, aquí, des de bon matí, l'aeroport inundat de sol" *. Amb tant de sol, doncs, la gent, a l'Àfrica, busca recer a l'ombra. L'arbre és la vida. Qui perd l'ombra perd la memòria: "Esdevindrà algú sense passat, és a dir, ningú (...) L'home no pot viure més que la seva ombra" *. La llum esclatant necessita ser també ombra. En l'ombra, la llum resta amagada, per timidesa, per respecte. Percep que no és la seva hora. L'home, arrecerat, respira alleugerit, mira l'altre, hi parla, retroba el seu passat, que és el seu present i, en bona part, també determina el seu futur. 

Rembrandt. De heilige familie bij avond (1642-1648).
   
  La llum, com és sabut, té una naturalesa dual: pot manifestar-se com una ona i com una partícula. Tenint en compte aquesta propietat, fóra bonic pensar alhora la llum com a llum i la llum també com a ombra. Com si a l'interior de cada concepte, de cada objecte, hi tingués cabuda el seu contrari (aparent). Aleshores, si se'm permet la frivolitat, hauríem resolt potser l’enigma de la composició de la matèria i l'energia fosques. Estaríem davant d'una llum feta d’ombra? O d'una ombra que no ha estat mai llum i que només pot manifestar-se a través de la gravetat?
  Els fotons, les partícules de la llum, estan associats al desordre. Els barions, protons i neutrons, per exemple, que experimenten la força nuclear forta, resten sotmesos a l’ordre. L’entropia, la mesura precisament del desordre d'un sistema, procedeix, doncs, de l’excés dels fotons. L'entropia apunta en la direcció del temps. La memòria també és irreversible, malgrat els espais buits i els obstacles que va construint l'oblit? Els límits de la memòria, i de la llum. Però compte, l'ombra activa la memòria, no deixa de ser llum, potser no tota la llum. Una no pot viure sense l'altra o això sembla.
  La llum de l’univers inicial es va apagant. Més ben dit, es redistribueix. Però ja ho fa d’una manera més pausada. Els objectes perden brillantor, les zones de foscor comencen a guanyar terreny. L’ombra predomina, i l'home hi cerca refugi per continuar-se preguntant: Per què sóc aquí?  

Edward Hopper. Morning Sun (1952).
  
  Al segle XIII, Robert Grosseteste, anomenat així per la seva "gran memòria", afirmava que la llum és matèria condensada. Com ho explicava? Originàriament, la forma i la matèria lluminosa estaven reduïdes a un punt. És una primera forma corpòria, molt subtil, tanmateix. Llavors aquesta s'uneix amb la "matèria primera" aristotèlica per formar una substància simple sense dimensions. La llum es difon en totes direccions, "esfèricament" i de forma espontània, formant l'esfera exterior, el firmament, en el punt més allunyat de la seva difusió. Aquesta esfera consta simplement de llum i de matèria primera. En assolir les tres dimensions de l'espai es produeix la plena corporeïtat. Com podem veure, tot plegat és una mena de metafísica de la llum, amb influències platòniques i de l'òptica dels àrabs. Abans que Galileu, Grosseteste ja va saber captar, també, com les matemàtiques jugaven un paper essencial en la comprensió de la natura.  
  Aquesta llum anava acompanyada d'una ombra: "A la natura li agrada amagar-se", havia dit Heràclit. Però precisament en aquesta ombra, en la seva bellesa ben peculiar, hi rau l'estímul per saber més coses, alhora que ens fa ser més humils i expectants davant de l'univers conegut i, sobretot, del que encara no coneixem.


  * Eben. R. Kapuscinski. Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. Editorial Empúries.

  Molt recomanable també el text de Junichirô Tanizaki, Elogi de l'ombra, publicat en català per Angle Editorial, amb traducció d'Albert Nolla. Un breu assaig sobre el concepte de bellesa en el món oriental, una bellesa que es troba "no pas en una cosa concreta sinó en els jocs d'ombres, en els clarobscurs sorgits de la juxtaposició de diversos elements". Un món d'ombres que també van saber captar admirablement Rembrandt o Caravaggio.



 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada