dijous, 1 de maig de 2014

Malesherbes



  Segons Philipp Blom, sense la protecció de Malesherbes, l'Encyclopédie hagués tingut una mort prematura*. El seu nom complet era Guillaume-Chrétien de Lamoignon de Malesherbes. Un dels testimonis de l'època que el va conèixer ens el descriu com "un home senzillament senzill". Culte, educat, de tarannà liberal, va sentir des de bon principi simpatia pels enciclopedistes i les idees progressistes que de mica en mica s'anaven obrint pas en un món, el de l'Antic Règim, que ja s'intuïa com a vell i decadent. 
  Advocat i polític, Malesherbes fou el censor (en qualitat de director de la Llibreria Reial) durant bona part de l’època de l’elaboració de la famosa Enciclopèdia, impulsada sobretot per Diderot, D’Alembert i De Jaucourt i que comptà també amb la col-laboració de Voltaire i Rousseau, entre d'altres. Anys després, alguns d'ells van expressar l'agraïment a la seva figura i a la seva actitud tolerant envers una empresa que podem qualificar com un dels projectes culturals més importants desenvolupats mai a Europa.

  Admirador del pensament estoic romà i amant de la botànica, una de les seves passions, no va resistir, finalment, al fanatisme de la època. Potser no hi ajudà gaire el seu caràcter tímid i malenconiós. A l’inici del regnat de Lluís XVI, en qualitat de ministre, proposà alleugerir les condicions de vida de la gent menys afavorida econòmicament i incentivà la promulgació d’una sèrie de mesures addicionals per a la millora d’alguns estaments de la societat. Això no fou acceptat per la noblesa i el clergat, temorosos de perdre els seus privilegis. Aquest fet comportà el seu ostracisme i fou obligat a mantenir-se apartat a les seves terres, on, si més no, podia dedicar-se a la seva estimada activitat científica. Allà, en el seu jardí, podia cultivar amb amor i diligència, si no les seves idees il-lustrades, sí tota mena de plantes i de fruites.

   Quan esclata la Revolució, encara va tenir temps d’exercir la funció d’advocat del rei, que havia estat condemnat a mort, simplement com una tasca més que havia d’acomplir. Acusat ell mateix com a contrarevolucionari, fou també executat, juntament amb d'altres membres de la seva família, el 22 d'abril de 1794.


  Potser fins al final va sentir-se acompanyat per les paraules d’Epictet i de Marc Aureli, amb els quals no solament devia compartir les seves idees sobre com portar una vida virtuosa i responsable, sinó també amb la seva personalitat i el seu caràcter. Fou un exemple de com a un esperit moderat, amb idees liberals i amb totes les contradiccions que pogués tenir, no l'afavorí viure en una època d'un dogmatisme ferotge. Va viure com una mena  d'outsider, però en canvi es va mantenir durant molts anys proper al poder. Com entendre, doncs, aquest personatge? Com viure amb els seus moments de coherència i de contradicció? És evident que des de dins del rovell de l'ou de l'establishment va intentar canviar algunes coses. Però, ja ho hem dit, els extremismes el van acabar engolint. Són aquests tipus d'individus que, exercint dins del poder i amb un esperit més o menys il-lustrat, tota època també necessita per avançar intel-lectual i socialment? És possible.

 

* Encyclopédie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales. Philipp Blom. Ed. Anagrama.

  Diccionario filosófico. Fernando Savater. Ed. Planeta. Algunes de les entrades d'aquest heterodox diccionari són dedicades a figures com Malesherbes, Voltaire, Diderot o Rousseau.


Nota

  La pintura reproduïda és d'Antoine Watteau (1684-1721). Fou un dels pintors més destacats del XVIII; destacà per la seva poesia i sensibilitat en el retrat d'escenes i de personatges elegantment vestits ( gairebé semblen extrets de la comèdia de l'art, que ell coneixia tan bé) i que conversen, reflexionen, escolten música, en parcs i jardins, en un intent de mostrar els moments d'alegria i de felicitat de la vida. Malgrat tot, s'hi deixa entreveure, en moltes de les seves obres, una lleu malenconia, un reflex, també, del sentit efímer de l'existència. Potser en això hi va tenir a veure el seu caràcter malaltís. Morí jove, a causa de la tuberculosi, a l'edat de trenta-set anys. Curiosament el mateix any que naixia Malesherbes. Al seu torn, quan aquest va morir, en plena Revolució Francesa, el món ja era molt diferent de com l'havia pintat Watteau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada