LHC: una mica de llum a la matèria fosca

  Fa poques setmanes s’ha posat novament en marxa el LHC (Large Hadron Collider), el major accelerador de partícules del planeta, situat prop de Ginebra. Ha estat un parell d’anys aturat per fer-hi tasques de manteniment i millorar-ne les prestacions. S’hi esperen amb delit noves descobertes fonamentals que ajudin a comprendre una mica més alguns dels secrets que amaga l’Univers.

National Geographic. Fotografia de Børge Ousland.

  Entre d’altres aspectes que s’han pogut perfeccionar destaca un augment en la seva potència, fet que permetrà, per exemple, que el xoc entre les partícules (bàsicament protons) es produeixi a una energia més gran. Això podria significar l’aparició de noves partícules elementals. Per tant s’obre tot un ventall d’enormes possibilitats que ens podria ajudar a entendre el motiu pel qual la matèria s’imposà a l’antimatèria en els primers instants de l’Univers o la constitució de l’anomenada matèria fosca. El LHC ja ens va donar fa tres anys una gran notícia: la descoberta del bosó de Higgs, la partícula que juga un paper essencial perquè els altres corpuscles puguin tenir massa.
 

  La matèria ordinària només representa el 5% del cosmos. És la que forma les estrelles, els planetes o els mateixos éssers vius. La resta és invisible, és a dir, no emet fotons. La seva naturalesa és encara una incògnita. Són la matèria fosca (un 25% del total) i l’energia fosca (un 70%). La primera només es detecta pels seus efectes gravitatoris i la seva existència és necessària per mantenir les estrelles orbitant al voltant del centre galàctic o les pròpies galàxies a l’interior dels cúmuls. Amb la matèria visible no n’hi havia prou per explicar aquest fet, si suposem (tot fa pensar que és d’aquesta manera) que la llei de la gravetat segueix sent vàlida a grans escales de l’Univers. En pocs mesos o anys podran aparèixer en el LHC partícules fins ara desconegudes, algunes de les quals podrien constituir la matèria fosca? És possible, però també que n’acabin sortint noves incògnites. La ciència és com una nina russa. Un viatge que neix de l'amor al coneixement i que es transforma en quelcom meravellós i inesgotable.

    Si la matèria fosca continua envoltada de misteri, què podem dir de l’energia fosca que va aparèixer fa uns anys de forma sorprenent, quan ningú se l’esperava, la qual ha esdevingut un enigma més gran? Sabem que aquesta exerceix una força de repulsió que fa que les galàxies es desplacin cada vegada més ràpid, allunyant-se progressivament. Però la seva naturalesa no la coneixem, encara.

  

Piero della Francesca. El somni de Constantí.

  La ciència, com gairebé tota activitat humana, té en la curiositat un dels seus fonaments bàsics. Òbviament que cal tota una tecnologia d’allò més complexa per tirar endavant operacions d’aquest tipus, però sense un esperit crític i curiós això no fóra possible. La ciència també és ètica i cultura. Si aquella no tingués un fons humanista ja no seria plenament ciència, sinó que romandria sotmesa a d’altres interessos, com malauradament ha passat (i passa) de tant en tant. La cultura científica té i hauria de tenir encara més en el futur un paper essencial a la nostra societat. La ciència també és estètica. Les imatges, per exemple, que rebem de mons llunyans inconeguts o de més a prop, ja siguin serens o caòtics, ens poden transmetre bellesa o fins i tot un grau elevat de poesia. A vegades no ens calen imatges, n’hi ha prou amb quedar-nos en una teoria científica o en una fórmula matemàtica. Finalment, la ciència ha de ser ben explicada. No n’hi ha prou en comunicar. S’ha de comunicar bé, sense deixar de ser rigorós. En l’època de les noves tecnologies i de la immediatesa cal continuar exercint una bona divulgació científica. Fins i tot poden obrir-se noves perspectives que poden ajudar a entendre amb més profunditat la complexitat del nostre entorn.

    
  Aquest any es presenta apassionant, en particular per la cosmologia. Si més no pel que fa a les commemoracions. És el centenari de la teoria general de la relativitat d’Einstein i els cinquanta anys de la descoberta experimental de la radiació còsmica de fons, l’empremta de la llum que resta de la gran explosió que, a manca d’una teoria millor, fou la que va originar el nostre Univers.

Amor

                                                                                          
                                                                                            Res no val tant com un instant d'amor.

                                                                                                                            Gerard Vergés

  
  Passejant pels camins verds propers a les muralles de Ferrara o de Montblanc, pels seus carrers empedrats i silenciosos, pels parcs i les llibreries de París, pels canals d'Amsterdam o pels molls de Cotlliure un capvespre de novembre de l'any...Són només somnis o alguna cosa va passar? Sentiments i records que fugen i s'apleguen en un racó solitari, a la vora d'un mateix. Avui, però, és un dia de festa i d'alegria: saber que encara penso en tu.
  
  
  Nit. Algú ha deixat encès el llum de l'habitació. Sensació ambigua que es mou entre la presència i l'absència. Un objecte de vidre ha caigut, però no s'ha trencat. En el precís moment que em vaig adonar que t'estimava (com si ho poguéssim saber "exactament"), vas desaparèixer. Quan et vaig tornar a veure ja no sé si t'estimava. Calia escollir entre una cosa o una altra. És com el principi d'incertesa de Heisenberg: no podem saber en el mateix instant i amb precisió què significa l'amor i alhora trobar-te físicament davant meu. Tot fluctua, incerteses omplen l'atmosfera. Si hi ha alguna certesa no es deixa capturar fàcilment. Però els principis són només això: un principi.

Femme au rideau. Édouard Boubat.

  Segons les diverses tonalitats que enclou el blau podem saber la profunditat del mar. En un mateix dia s'hi poden descobrir uns quants canvis de color. Quan sigui de color gris sé que hauré arribat al fons, però em serà impossible tocar el sòl. Quan sigui magenta, seré només la teva absència. Quan sigui negre, sé que t'hauré perdut per sempre.

  En els marges dels camins, de les carreteres o de les vies del tren floreix la rosella o gallaret. Té allò que admiro: marginalitat, resistència i fragilitat. Beneïda contradicció, que no ho és tant, però. 
S'han registrat fins a trenta-quatre noms populars diferents. Et diuen de moltes maneres, però ets única a la vegada. Em commou la teva bellesa i obstinada solitud en els camps de blat. Quan fa vent, les ones et bressolen enmig d'aquest mar de color verd, però la teva mirada rebel es manté ingènua. El fonoll t'observa meravellat. He tornat a pensar en tu.

  No t'he oblidat. M'envoltes. A tot arreu on miro hi ets. He deixat de ser ateu i m'he transformat en un panteista. Però un panteista en l'amor, no en la religió.

  T'abraço i ja no hi ets. T'has ficat dins meu. Però alhora sento una gran buidor. Aquest "buit existencial", com diuen els filòsofs, el porto dins meu, del matí al vespre. A la nit, el silenci el foragita i s'esvaeix només una mica, com el fum d'una flama que s'ha apagat.

  Aquestes muntanyes m'oprimeixen, l'aire no em deixa respirar, la llum que declina m'enlluerna. El lloc hauria de ser un alliberament. A vegades ho és, però ara m'ha fet la mateixa sensació com quan ens quedem sols en una habitació i no sabem què fer. És estrany. Les lleis de la física han estat violades. M'havien dit que sempre es complien. M'agradaria tenir-te al meu costat per explicar-t'ho, però no em creuries.

En un carrer de Ferrara, un dia de finals d'agost de 2014.

  El sol es desfà sobre l'herba. Hi veig alguna cosa que no sé què és. Hauràs tornat? Ve la nit.

  L'absència ha vençut la revolta. Just néixer s'ha fos. Només el sol li podrà tornar la vida. Però no qualsevol, ha de ser una llum molt "precisa". Una llum que limiti amb un principi d'ombra. No hi ha revolta sense amor. No hi ha amor sense revolta. Has marxat i tot em sembla un absurd. Però hem de fer veure que tot va bé i que la vida, en el fons, només pot ser d'aquesta manera. Un ocell ha perdut les ales, però continua volant, cercant el blau.


                                                          
                                          El alma del mundo es como un pájaro herido que sangra en el amor.

                                                                                                                          Jacobo Fijman

La Rosa Blanca

                                A totes les víctimes del nazisme i de qualsevol forma de feixisme.

  
  Tinc davant meu unes quantes fotografies en blanc i negre. Hi apareixen diversos rostres més aviat joves. Són imatges dels anys 1942 i 1943. Així m’ho indica la breu anotació que les acompanya. En una d’elles, per exemple, s’hi veu una noia, situada en el bell mig de la instantània, que parla amb dos nois si fa no fa de la mateixa edat. El seu nom, Sophie Scholl; a la seva dreta, el seu germà Hans; a l’esquerra, un amic comú, Christoph Probst. En una altra fotografia, la mateixa noia, sola, asseguda, llegeix un llibre. Els llibres són una de les seves grans passions. Estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic; en Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han pogut observar consternats el triomf de la misèria humana i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home és també això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar a tot arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. Però aquests estudiants, lúcids i rebels, intentaran trencar l’estat d’hipnosi col-lectiva que el règim nazi havia instaurat. 

  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència “La Rosa Blanca”. No es tracta precisament d’un combat ideològic i polític, sinó que la seva intenció és la de restaurar aquella imatge de l’ésser humà que havia estat bandejada per Hitler; retrobar, en definitiva, els valors de la llibertat i la cultura humanística tan presents en el pensament alemany i europeu. La paraula, entesa en el seu sentit més noble, esdevé l’essència, doncs, d’aquest combat moral. Nits senceres imprimint escrits, petites volves de llum dins la foscor que cobreix Europa des de fa uns anys; la determinació en el missatge que acompanya les seves accions pacífiques venç al temor a una possible descoberta per part d’elements del règim. Després, s’han de difondre aquestes paraules escrites en diversos llocs estratègics de la ciutat, així com també en d’altres poblacions alemanyes.
  

  La lectura d'autors com Sant Agustí, Pascal o Goethe els hi ha deixat una empremta perdurable. És habitual que en aquests escrits s’hi incloguin pensaments atribuïts a diversos escriptors que ja formen part de la cultura universal. No només la literatura els acompanya. La pintura, la música i la naturalesa també els ajuda a sentir-se més a prop de la llibertat. La vida, pensen, no pot suportar més el soroll de les botes militars quan trepitgen els carrers empedrats, els himnes estúpids, les delacions o les detencions. Tot i ésser una minoria ( a la universitat només van rebre el suport moral i actiu del professor de filosofia Kurt Huber) confiaven en un canvi profund de la situació política i social a curt termini que no es va produir. 
  
  
  
  Munic, 18 de febrer de 1943. El dia és estrany. No fa fred. Llueix un sol esplèndid, gairebé primaveral. En Hans i la Sophie han entrat per la porta principal de la Universitat i des de la balconada del primer pis han llançat centenars de papers. Tanmateix ja no han pogut sortir lliurement. Són detinguts. Immediatament, s’inicien els interrogatoris. Fins i tot, en aquestes dures sessions, mantindran una actitud d’allò més digna, sense cap mena de penediment. Finalment, després d’un judici sumaríssim, són condemnats a mort. La sentència s’acompleix en pocs dies. També patiran la mateixa condemna Graf, Schmorell, Probst i Huber. Altres membres de cèl-lules de “La Rosa Blanca”que s’havien format en d’altres ciutats seran o bé empresonats o enviats a camps de concentració. Inge Scholl, germana de Hans i Sophie, mantindrà viva la seva memòria i anys després escriurà un llibre sobre la seva història. 


  
  "Enmig de totes les pèrdues, tan sols una cosa va romandre: la llengua. Aquesta llengua no es va perdre, però va haver de passar a través d’un terrible emmudiment i tenebres, fins a tornar a la llum del dia, enriquida per tot això".
                                                                                                                                 
                                                                                                                        Paul Celan

No hi ha ratolins a l'estepa

  Es posà l’abric i obrí la porta. El vent atiava els flocs de neu com àtoms embogits. Una flamarada d’aire fred el deixà atordit. Part del seu rostre quedà cobert de blanc; els bigotis, insegurs, tremolaven. Del nas vermell, parcialment colgat, només n’emergia la punta. Una cirereta en un mar de nata. Quan es reincorporà, s’eixugà maldestrament els ulls i mirà com s’allunyaven. El carruatge tirat per dos cavalls ja només era un punt insignificant en la immensitat de l’estepa. Tornà a dins la isba i s’escalfà la cua prop del foc que crepitava suaument. L’havien deixat sol, no sabia per quants dies. L’àvia, abans de marxar, li havia preparat una cisterna plena de llet i unes galetes de xocolata que trobaria en un petit armari a sobre del qual hi havia gravat el seu nom amb lletres daurades: Silvestre. Això el feia estar orgullós, però ara se sentia, sobretot, apàtic i malenconiós. No podia deixar de mirar amb tristesa l’angle de la paret on penjava la gàbia buida. No era per fam, tot i que no es pot negar que un canari és un aliment ben suculent. Quan hi era imaginava tota mena d’artificis per capturar-lo. Tanmateix, sempre hi havia alguna cosa que impedia que se’l pogués cruspir. En ocasions l’àvia ja se’n cuidava d’agafar l’escombra i clavar-li un bon clatellot. Era molt tossut i no parava d’intentar-ho un altre cop. Però sempre fracassava. Creia, però, que tot i que no era precisament un gatet bufonet tampoc no era exactament un gatot dolentot.

   
  Piuet, què t’ha passat? Segur que no serà res, et recuperaràs de seguida i en pocs dies tornaràs a casa. Dins de la teva gàbia estimada podràs tornar a menjar aquelles nous i avellanes tan saboroses. En Silvestre encara recorda quan el va veure per primera vegada. L’àvia l’havia trobat abandonat prop d’uns matolls, embolicat amb uns bolquers que gairebé l’ofegaven. Allò que la va sorprendre més fou el seu caparró com una carbassa i que en comptes de plorar, reia. Només amb la seva presència omplia de llum tota l’estança.

  Mai no hagués pensat que el trobaria tan a faltar. La fam és la fam, però en el fons només volia jugar amb ell. La vida és tan avorrida que havia de trobar un sentit a l’existència, en certa manera es veia com un Sísif modern. Com ell, també s’imaginava feliç quan empaitava l’ocellet pel terra mullat o per la gespa del jardí en un dia estiuenc. Què més podia fer un gat enmig de l’estepa a part de menjar-se quatre males herbes, una miqueta de llet amarga o mirar el sol quan desapareix a l’horitzó? De ratolins feia temps que no en veia des de que els estius eren més curts i els hiverns més rigorosos.

   

Fotografia d'autoria no determinada.

  Tot va començar feia dos dies. De primer, en Piuet es va queixar d’una mica de mal de coll. Al cap d’unes hores començà a tremolar i l’àvia, inquieta, li posà el termòmetre. Sí, tenia febre, marcava 48, que per a un canari ja comença a ser una temperatura un pèl alta. Li donà una bona tassa de suc de llimona amb una cullerada de mel i passà la nit embolicat amb una manta ben gruixuda. Però l’endemà al matí no havia millorat. Cap al migdia, la febre s’havia enfilat fins als 50. El groc del seu plomatge i el blau dels seus ulls immensos s’havien diluït. Semblava una flor de mimosa pansida. L’àvia, a la tarda, decidí que calia fer alguna cosa. El metge més proper vivia a uns trenta quilòmetres. Amb el temps que feia, però, no hi arribarien fins ben entrada la nit.

  
  L’endemà, en Silvestre decidí marxar a peu per trobar-se amb l’àvia i en Piuet. Havia parat de nevar i l’alba portà un cel transparent. El sol escombrava la neu i deixava de nou el terra rogenc. L’estepa tornava a ser un paisatge marcià. Tot d’una passà pel seu costat una diligència que conduïa un ratolí amb un barret mexicà. No, no era cap miratge.

-Sí, sóc un ratolí, i tu ets un gatet bufonet. No se’m menjaràs, oi? Ah i el barret el vaig comprar fa un parell de setmanes quan passava per la Rambla de Barcelona. Estic donant la volta al món...

-D’acord, no se’t menjaré, però amb la condició que em portis a cal metge. He de veure sigui com sigui en Piuet  -contestà en Silvestre una mica neguitós.

   
  Hi van arribar quan vesprejava. La isba del metge es dibuixava amb nitidesa dalt d’un petit turó. El ratolí continuà el seu camí. En Silvestre trucà a la porta. Aquesta s’obrí. A contrallum, reconegué el doctor, a qui ja havia vist algun cop. El seu rostre s’havia tornat aspre però encara conservava la mateixa barba panotxa que gairebé li podia servir de levita. El convidà a entrar. A dins no hi havia ningú més...

-On... són en... Piuet i... l’àvia? -digué en Silvestre amb una veu que no semblava que fos la seva.

-Tranquil, estan bé... No els sents com juguen a ping-pong al jardí? En Piuet quan s’ha aixecat del llit, ha trobat a l’altra banda del turó un pinyol d’oliva i un trosset de formatge. No sé com hi han arribat fins aquí. Doncs bé, no ha parat de jugar ni un moment. No deixa de ser estrany fer servir un pinyol d’oliva en lloc d’una piloteta com tothom, oi? Hi ha gent una mica estranya... Però bé, la vida és així, ara cap aquí, ara cap allà...


Nota: La idea inicial d'aquesta història parteix del conte de Katherine Mansfield, "El canari" (inclòs en el volum Un niu de tórtores), i de la narració d'Anton Txèkhov, L'estepa.