dijous, 8 de setembre del 2016

Ningú no en sabia res



    A l'ocàs, la llum, atordida, es fa corpòria, s'alimenta d'ombra, però tot i així crea al seu voltant una atmosfera màgica, una fusió del groc amb el blau sense estridències. Ha estat en aquesta hora, doncs, qual li he preguntat al Sol, o més ben dit, del poc que en quedava, si t'havia vist i si em sabria dir com estaves. Qui millor que a ell per demanar-li, no? De fet, com cada dia, acabava de fer una corba ben nítida i havia gaudit d'un panorama sense cap mena de pertorbació (no s'havia trobat amb cap núvol). Ha pogut penetrar i xafardejar en els llocs més recòndits de camps i de ciutats, revelant amb detall les deixalles que els homes escampen dia sí dia també. Doncs bé, heus aquí la meva sorpresa i la meva decepció. Sí, ho heu endevinat: no en sabia res, no t'havia vist. Però això ho he deduït jo mateix. Perquè, de fet, no m'ha dit ni un mot. Tot plegat ho ha disfressat d'un silenci que m'ha deixat esmaperdut. Un silenci que festejava amb la indiferència, tot i que m'ha costat admetre-ho. I això, benvolguts lectors, fa una miqueta de mal, no trobeu?
  Però si amb això no n'hi hagués hagut prou, tan bon punt el Sol ha tocat el dos, han aparegut per l'est uns núvols espessos que m'han privat de veure cap planeta, cap estrella. La foscor havia vingut abans d'hora, així que he donat mitja volta i he tornat cap a casa.

  L'endemà m'he desvetllat ben aviat i només eixir al carrer ho he demanat a la primera llum del dia, tendra i somnolent. M'ha fregat la galta i se n'ha anat a continuació damunt d'unes pedres que hi havien més enllà. He pensat que elles la podrien entendre molt millor.  
  Ha passat de mi, és cert, però tot i així hagués estat injust no mostrar una mica d'indulgència. A més, aquest gest tan afectuós que ha tingut amb mi m'ha provocat una lleu emoció que ha fet suprimir qualsevol remordiment. Jo mateix he posat les mans sobre les pedres tèbies. Potser a partir d'aquest gest les coses podien canviar. No ha estat així, però. No n'he obtingut cap senyal
  I pel fa a tot allò verd, taronja o groc, com les plantes, els arbres i les flors? No hi havia res a fer; és sabut que són cecs i indiferents als homes. Té la seva lògica, tanmateix: es pot continuar sent afectuós amb aquells que et maltracten? I amb els animals, què havia passat? Doncs que havien desaparegut feia pocs dies; els darrers, els ocells, portant a sobre una lassitud immensa.

John Constable. Weymouth Bay (1816).
  Tampoc no n'he tret l'entrellat del vent, tot i que les meves expectatives eren força altes. La seva vivesa sobtada, el seu origen llunyà (sempre portava notícies fresques) m'havien donat esperança. Em xiuxiuejava alguna cosa, ho podia notar, però no l'acabava d'entendre. Parlava un llenguatge aliè, estrany. Fins i tot he acabat agafant una mica de fred. És en aquests moments de confusió qual cal apartar-se una mica i reflexionar sobre què cal fer, però tampoc no cal fer-ne d'això una qüestió eterna.

  Havent dinat, a la tarda, m'he apropat al mar, quiet i absent com si s'hagués congelat. He tombat, tot seguit, per un camí que em portava cap a un desert de tons ocres. Tant l'un com l'altre respiraven plàcidament. Potser m'estaven dient alguna cosa, amb aquells esbufecs tan suaus, però tampoc no m'han ajudat. He pensat si tot plegat no era culpa meva. Però de què era culpable?

  A la nit, quan el Sol ja m'havia deixat (ja no li havia gosat demanar-li més), s'ha presentat la Lluna, una mica escapçada (mal senyal, he pensat). Em mirava amb obstinació, el seu gest era profundament seriós. No m'he atrevit a dir-li res, tampoc.
  Més tard, passada la mitjanit, m'he adreçat als altres objectes del cel: Venus, Júpiter... però estaven tan lluny que no podia sentir allò que em deien (si és que em deien alguna cosa). A més, per qualsevol cosa, sempre havien de demanar permís al Sol. I pel que fa a les estrelles, amb la seva elegància aristocràtica, només tenia el dret de contemplar-les fascinat. Aquest cop, però, tremolaven més del compte, tenyides de vermell. 

  Ja a la matinada, ha fet un bon ruixat. He sentit un crec, com si la closca d'un cargol s'hagués romput. M'he estremit. En el fang, començava a clarejar.







 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada